Opinió

la columna

Pregó en prosa

Aquesta és una nit com qual­se­vol altra, pot­ser amb les dar­re­res fre­dors de l'hivern i les pri­me­res clarors de pri­ma­vera, una nit com qual­se­vol que per a molts de nosal­tres és la nit de la can­dela, una flama tan xica com la fe, tan valenta com l'espe­rança, amb les cre­mors de la cari­tat. Una flama xica que can­via tot l'uni­vers, perquè el Déu cre­a­dor ha enviat el seu Fill a fer-se Home fins els espais gai­rebé infi­nits del món es tor­nen ser­vi­tud al Senyor d'aquesta nit.

Nit que va des­cloure la boca d'un cristià en la més bella exul­tació que mai s'hagi can­tat. És un himne tri­om­fal però, com totes les de Déu fet Home, té la humi­li­tat de la infi­ni­tud. És la nit de tots els sants que han tro­bat casa amb un ciri que no s'apaga, és la nit de la pobra vella que s'ha tro­bat davant de Déu amb l'esclat de la pobresa sense ni ciri, només amb l'escal­for de la mirada.

Però aquesta nit fa un cap­gi­rell, el cap­gi­rell de les benau­ran­ces. És l'hora d'Adam i Eva entrant als cels amb la nuesa de tots els per­dons, però, em sem­bla que Déu m'entén, és l'hora de Caín entrant en els cels, aver­go­nyit però amb una marca al front que li deixà per sem­pre la com­passió de Déu. També deu ser l'hora dels que s'ofe­ga­ren en el diluvi amb culpa o sense, i, pot­ser més, és l'hora d'Egipte, d'aquells dos vellets que, al pas de l'àngel exter­mi­na­dor, veie­ren com se'ls moria el ruc, l'únic com­pany que tenien.

Però és l'hora d'Esaú avor­rit per la mare, esta­fat pel germà i amb una bene­dicció d'escor­ri­a­lles del pare Isaac. El xicot va dir cri­dant: “ Pare, és que només teniu una bene­dicció”. Avui l'hi arriba i amb ell a tots els que pot­ser ni saben que Déu té una bene­dicció.

Una nit en la qual els cris­ti­ans, que hem pagat ben car l'entre­po­sada d'Adam i Eva, avui els hem de donar les gràcies. La seva culpa ens ha donat més que tots els per­dons, ens ha donat un Infant de Nadal a cançons d'àngels que ni se'n sen­ten i ens ha donat aquesta hora en la qual les trom­pe­tes dels cels fan tant de clam que ni ho podem sen­tir.

Callem. Tots som una sola flama, que hi hagi pau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.