L'Estat no és com el porc
Estan prioritzant preservar aquelles parts de l'Estat menys aprofitables pels interessos populars i de Catalunya i altres nacions perifèriques
Vivim un moment d'acceleració històrica. La crisi global, que de moment afecta sobretot Europa, qüestiona en aquest continent tant el model de democràcia formal, amb uns partits i estats que han perdut les regnes de l'economia, com el contingut de l'estat del benestar. Però no tot Europa ho està vivint de la mateixa manera. Els petits i mitjans estats s'han sabut adaptar, majoritàriament, als canvis accelerats. Molts escandinaus fa anys que van fer reformes al seu model d'estat del benestar, allunyant-se del model de clientelisme i de ciutadania irresponsable que els feia inviables. I van adreçar els seus esforços laborals, no cap al totxo i sectors de poc valor, sinó cap a la innovació tecnològica i de serveis. Amb alguns ensurts com a Islàndia i Irlanda, les seves societats civils molt més a prop de les institucions polítiques per mor de l'homogeneïtat nacional, es permeten reaccionar i refer-se des de la sinergia que dóna compartir pàtria i civisme.
Espanya, en canvi, és el paradigma dels estats dinosaures, incapaços d'adaptació al canvi climàtic. Situats en aquest Sud de tradicions romanes i napoleòniques, formant part del triangle jacobí Roma, París, Madrid. I amb un predomini en els llocs de decisió, a Madrid, d'una casta d'alt funcionariat, de l'oligarquia financera, dels dirigents d'empreses de serveis expúbliques o concessionàries, lluny dels territoris que aguanten l'economia productiva industrial, turística i de serveis de mercat: bàsicament l'eix de l'Ebre i l'eix mediterrani. Pitjor doncs, estructuralment, que Itàlia, on el Nord empresarial encara mana, o que França, on París ho és tot, però capaç de desconcentrar pols industrials.
Llavors, les apel·lacions d'Europa i els mercats a la cúpula dirigent espanyola a reformar van destinades al fracàs, perquè els principals sacrificis s'imposen en aquells àmbits que afecten les classes populars reduint la seva capacitat de consum, i els tractors de la innovació creadora d'ocupació, siguin l'educació i la recerca, siguin els territoris eficients com Catalunya, a prop de l'asfíxia. I no els enormes sectors improductius de l'Estat.
Així doncs, les retallades a l'Estat, a Espanya es produeixen en els llocs productius, mentre es mantenen intactes el nombre de funcionaris i ministeris inútils després de la descentralització (potser per això volen tornar a recentralitzar: perquè els funcionaris del PP i del PSOE a Madrid es garanteixin la feina, en contra dels seus col·legues que predominen a la majoria d'autonomies). No es toquen les obres faraòniques com sí que ho van fer Alemanya i Portugal: és el cas dels AVE enlloc. No suprimeixen províncies i diputacions com va fer Itàlia. No reparteixen l'escassetat de recursos destinats a sotraguejar l'economia productiva en promoure els excel·lents, sinó que continuen prioritzant la repartidora. I ho fan en plena decadència moral del règim de la Transició, amb la seva clau de volta monàrquica desprestigiada i amb el cop moral de la nacionalització argentina que tira per terra la imatge residual d'influència internacional espanyola.
Per tant, estem davant d'una cruel realitat. En una Espanya a la cua dels dinosaures europeus, el conglomerat PP-PSOE a Madrid està sacrificant el creixement a la vertebració –antes hundida que desvertebrada–. Està sacrificant l'estat del benestar a favor de la pervivència de l'estat absolut i dels seus aparells de control. Per això, que no ens vinguin amb històries. Han fet una opció nacional –Espanya– i de classe –l'oligarquia-. Per això estan prioritzant preservar aquelles parts de l'Estat menys aprofitables pels interessos populars i de Catalunya i altres nacions perifèriques. I és per això que constatem que l'Estat no és com el porc, del qual s'aprofita tot.
