Opinió

LA CRÒNICA

DE reus

Oli d'albercoc?

Just aquests dies he con­tem­plat un suple­ment, o pseu­do­su­ple­ment, d'un periòdic dedi­cat a pre­sen­tar –el suple­ment– les fotos d'una col·lecció de biqui­nis situ­ats sobre unes noies ruti­lants. En aques­tes pàgines he lle­git una notícia equi­vo­cada però que m'ha cri­dat pode­ro­sa­ment l'atenció. Davant dels pro­ble­mes –deia– que pro­voca la sili­cona dedi­cada a l'enro­bus­ti­ment i con­ser­vació del bust femení, s'ha inves­ti­gat fins a des­co­brir una nova manera de donar con­sistència i con­tinuïtat als pits de les noies, xico­tes o dames jovenívoles fins als 65 anys, sense uti­lit­zar la sili­cona, amb mas­sat­ges fets amb elèctro­des de metall, petits cor­rents elèctrics i, com a substància natu­ral impor­tantíssima, oli d'alber­coc amb fre­gues manu­als hàbil­ment exe­cu­ta­des. Oli d'alber­coc? L'autor del repor­tatge Pec­hos a la carta s'equi­voca. El que deuen usar els apli­ca­dors d'aquest pro­ce­di­ment, tit­llat al repor­tatge de “nuevo lujo” (85 euros per sessió de 55 minuts), no és oli d'alber­coc, sinó l'oli de l'amet­lla d'alber­coc, la lla­vor guar­dada din­tre del pinyol llenyós, cobert per la carn de la fruita fresca.

La notícia m'ha fet pen­sar de seguida en un Reus de la mei­tat del segle pas­sat. Els governs fran­quis­tes man­te­nien una llarguíssima inter­venció sobre totes les pri­me­res matèries, les més necessàries. Entre moltíssi­mes pro­hi­bi­ci­ons i pena­lit­za­ci­ons que con­tro­la­ven la comis­sa­ria d'abas­ti­ments i la fis­ca­lia de taxes, a la pràctica no es per­me­tia fer oli de cap mena de fruit oleícola (ave­lla­nes, amet­lles, moresc), perquè també esta­ven inter­vin­guts. Els fabri­cants d'oli i expor­ta­dors de Reus es pro­cla­ma­ven des­es­pe­rats; no es podien bellu­gar. Per fi, un de més astut va filus­trar que fer oli de l'amet­lla que hi ha dins del pinyol d'alber­coc, (“pepita de alba­ri­co­que”, en deien la gent més dis­treta) no era pro­hi­bit. Amb el nom d'aquesta pepita no inter­vin­guda els oli­ai­res de Reus van ven­dre tot l'oli d'oliva que tenien ocult –no decla­rat– a preu d'estra­per-lo, que pot­ser valia quinze vega­des més que el preu ofi­cial. Es va des­co­brir el frau i van empre­so­nar tots els oli­ai­res de Reus. Va ser l'any 1950 o el 1951. Els més pode­ro­sos van dele­gar el càstig als seus apo­de­rats. Van estar pot­ser un any a la presó de Tar­ra­gona, però es van engrei­xar esplèndi­da­ment perquè es feien por­tar el men­jar de l'Hotel Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.