El perdó i la responsabilitat
Com és que amb els anys que arrosseguem de democràcia no han aconseguit consensuar una llei que reguli la classe política?
No sé si només em passa a mi, però seguint l'actualitat tinc la sensació cada dia més marcada que hi ha dos mons clarament diferenciats i quasi impermeables, el de la política i les altes esferes i el de la gent diguem-ne normal. I el que més em desassossega és que no tinc clar quin dels dos, de tant diferents com són, és el real.
D'Exemples, en tenim a cabassos. El nostre estimat rei, que mentre té la barra de sortir a fer discursos explicant que pateix pels milers de joves sense feina ni futur que hi ha al país, se'n va a caçar elefants en una mostra de curtesa mental i colonialisme barat, car i passat de moda. De les explicacions posteriors i de la tempesta política associada, se'n deriven un grapat de coses, i cap de bona. La primera, que ha fet, fa i farà el que li dóna la gana, gastant-se diners a cabassos; la segona, que té un gabinet força inepte que, acostumat a no donar mai explicacions de res, quan les ha de donar, no fa altra cosa que sembrar dubtes pitjors com ara, per citar-ne només un, a canvi de què pagues un safari de tants milers d'euros? Què has obtingut o què penses obtenir en contraprestació? El rei fa negocis de sotamà aprofitant el càrrec?
I la traca final. Apareix amb cara de nen agafat in fraganti amb la mà al pot dels caramels, diu un “ho sento” i un “no ho tornaré a fer més” que sona més aviat a “a partir d'ara m'espavilaré perquè no m'enxampeu una altra vegada” que a penediment autèntic i ja està. Tots els polítics ho donen per bo, s'ha acabat el bròquil i girem full.
I aquesta manera de fer, exemplificada amb el rei, és general a totes les classes dirigents. Com és que amb els anys que arrosseguem de democràcia no han aconseguit consensuar una llei que reguli la classe política? Com és que en un dia s'han espavilat a deixar clars tots els temes que afecten el no-pagament dels peatges i, per contra, no han regulat mai la seva pròpia tasca? Per què un polític no té mai responsabilitat de res?
És curiós, ara quan s'ha acabat en sec el noble art de lligar els gossos amb llonganisses farcides de tòfona i foie, hem descobert que totes les administracions públiques tenen uns forats negres que fan por i, per contra, que el patrimoni personal de molts polítics ha anat creixent a ritme de samba. I ja sé que no és el mateix gestionar l'economia domèstica que la d'un país, però si veus que el teu sou és de 1.000 euros i que les teves despeses són de 6.000, què fas? Ho atures? Segueixes endavant i en lloc de mirar de guanyar més el que fas és passar les despeses a 10.000? És trist que la mala gestió no porti aparellada cap responsabilitat legal. És vergonyós que s'encarreguin quadres dels diputats a preu d'or i que no es decideixi que ja que els fa tanta gràcia que hi siguin els paguin ells de la seva butxaca i se'ls emportin al menjador de casa.
És dramàtic que la classe política pugui retallar el que li sembli a tothom tantes vegades com vulgui i que, malgrat tot segueixi gaudint de tots els privilegis. Despeses pagades, dietes, ordinadors, mòbils, viatges, cimeres internacionals, etc., etc. Deu ser de les poques feines on no hi ha cap responsabilitat per la mala praxi.
És trist veure com accedir a determinats càrrecs implica esborrar tot el que han fet els seus predecessors d'un altre color polític i que el programa electoral no fos un veritable contracte que permetés als electors demanar tota mena de responsabilitats legals i econòmiques ni no es compleix. Suposo que això faria que els polítics s'ho miressin més i, com a mínim, fossin més mesurats a l'hora de prometre tota mena de meravelles que després queden en un no-res i, cas que no complissin, tinguessin clar que després vindria l'hora d'assumir totes les responsabilitats derivades, més enllà de demanar perdó o de justificar amb paraules buides que on van dir una cosa volien, en realitat, dir tot el contrari.
És Clar que temo que això és una utopia i que seguirem vivint en dos mons oposats on un tindrà sempre tots els privilegis que s'autoconcedeix i l'altre, totes les càrregues que rep sense dret a dir res. I suposo també que al final el resum és que la culpa és nostra per escollir el que escollim i per no reclamar un mecanisme de compensació que ens permeti corregir sobre la marxa el nostre mal cap.
