Opinió

Un exèrcit català

Tenir un estat propi implica una sèrie d'obligacions i compromisos que caldrà assumir amb maduresa i responsabilitat

Des de fa un cert temps, arran de la pos­si­bi­li­tat que aquesta vegada l'encer­tem i tin­guem un estat propi, algu­nes veus ja s'han alçat i han anun­ciat que una Cata­lu­nya inde­pen­dent no tindrà exèrcit. Aquesta mena de pro­cla­mes són fetes amb aque­lla il·lusió del científic que es pensa que ha des­co­bert un remei mira­culós i se sorprèn que cap altre inves­ti­ga­dor no ho hagi pen­sat abans. Com acos­tuma a pas­sar en aquests casos, resulta que la resta de científics ja van con­si­de­rar aquest invent i el van des­car­tar. Un clàssic: quan els cata­lans hi anem, la resta ja en torna. Per això seria bo començar el debat com més aviat millor, de manera que quan arribi el moment no come­tem, com sem­pre, errors històrics dels quals ens haguem de pene­dir.

Alguns polítics cata­lans es fan els ente­sos i asse­gu­ren que la defensa armada de Cata­lu­nya anirà a càrrec de la Unió Euro­pea (UE), apel·lant als con­cep­tes de la defensa mútua i la soli­da­ri­tat euro­pea. Obli­den, o no ente­nen, que la defensa mútua es basa pre­ci­sa­ment en el fet que és mútua, és a dir, que si volem que l'exèrcit d'Irlanda, Ale­ma­nya o Dina­marca ens ajudi en cas d'atac, bé vol­dran ells que nosal­tres els aju­dem si mai tenen pro­ble­mes. Espe­rar que els altres et defen­sin sense apor­tar res a canvi és una acti­tud poc fidel al tarannà català i, intu­eixo, adop­tada de la manera cas­te­llana de fer les coses. Els cata­lans hem estat històrica­ment un poble bel·licós, però ara pequem d'un paci­fisme radi­cal con­reat durant el dar­rer mig segle i moti­vat per unes pata­ca­des naci­o­nals antològiques. Hem bas­tit una sèrie de dog­mes segons els quals un país euro­peu modern i democràtic no neces­sita una força armada.

Suïssa, que és un model en tants i tants aspec­tes, té el segon exèrcit més gran del món en número de sol­dats per habi­tant, només dar­rere d'Israel. Més d'un milió i mig de suïssos for­men el seu exèrcit, evi­dent­ment a la reserva. Aquest “poble en armes” immens, però, té un cost molt econòmic: menys d'un 1 per cent del PIB, un dels per­cen­tat­ges més bai­xos d'Europa. El resul­tat d'aquesta política és que, en els quasi vuit segles d'inde­pendència suïssa, els con­flic­tes armats amb els veïns han estat mínims i el país pràcti­ca­ment mai no ha estat ocu­pat, con­ver­tint la seva neu­tra­li­tat en el seu tre­sor més sagrat. Els cata­lans, amb els dos veïns que tenim, no ens podem per­me­tre el luxe de con­fon­dre el paci­fisme amb la imprudència temerària. Si Cata­lu­nya fos Nova Zelanda, Islàndia o Mada­gas­car no cal­dria que tinguéssim exèrcit, ho admeto. Però com­pac­tats entre França i Espa­nya, que històrica­ment no han des­a­pro­fi­tat cap ocasió d'anor­rear-nos, crec sin­ce­ra­ment que no tenim cap altra opció.

Després, és clar, hi ha tota la indústria i ocu­pació que genera un exèrcit, per petit i ope­ra­tiu que sigui. La relació entre la recerca tec­nològica uni­ver­sitària i les for­ces arma­des és directa i es genera un sec­tor econòmic inno­va­dor, que pot ser regit, com fan alguns països, per un estricte codi ètic.

Tenir un estat propi implica una sèrie d'obli­ga­ci­ons i com­pro­mi­sos que caldrà assu­mir amb madu­resa i res­pon­sa­bi­li­tat. En aquesta línia, també he sen­tit veus que diuen que una Cata­lu­nya inde­pen­dent no tindrà ambai­xa­des perquè farem ser­vir les lega­ci­ons de la UE, cosa que, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, no fa cap estat euro­peu. Per què renun­ciem, ja d'entrada, a la diplomàcia inter­na­ci­o­nal i a la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par en mis­si­ons de pau sota ban­dera de les Naci­ons Uni­des? No podríem com­por­tar-nos, si algun dia som un estat, com la resta de països euro­peus?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.