Eufemismes i frau polític
l'executiu català no reaccioni degudament i segueixi sense voler obtenir nous ingressos dels que més tenen
Alguns polítics quan pretenen atraure l'atenció dels ciutadans, especialment en campanyes electorals, acostumen –intencionadament– a fer grans afirmacions emprant eufemismes (mots o expressions –segons el diccionari de la llengua– suaus, inofensius, emprats per evitar-ne de contundents o desplaents susceptibles de ser injuriosos per a algunes persones). Amb aquesta estratègia, desperten certes expectatives ciutadanes i, si no es fan realitat (i sovint no es fan realitat), els és més fàcil fer creure que, justament, han aconseguit allò que havien promès.
Aquesta estratègia, tradicionalment ha donat bons resultats als dirigents convergents, tant, que l'han seguit aplicant, sense saber detectar-ne la inoportunitat donat el desencís i desconfiança dels ciutadans, els quals perceben que la gestió dels polítics no permet veure el final del túnel de la crisi, ni alleugerir els seus ruïnosos efectes. En les darreres eleccions, encara havien donat rendibilitat eufemismes com pacte fiscal o transició democràtica (estat propi després del seu congrés), amb els quals s'evita dir obertament concert econòmic o independència. Ara, quan han descobert que aquella filosofia pujoliana de pactar sempre amb el partit que governa a Madrid ha esdevingut un catastròfic bumerang, perquè els populars exerceixen sense miraments la seva catalanofòbia (que tothom preveia, menys pel que sembla Mas i el seu govern), seria hora d'arraconar les declaracions, amb eufemismes o sense, i actuar contundentment contra l'espoli més gran que, darrerament, ens ha infringit cap govern espanyol.
El més preocupant és que el govern Mas, enfront de l'ofec a què ens sotmès el PP, no sembla tenir respostes clares, convincents i concloents. Són ben recents els greuges dels populars, per l'Estatut, la llengua o pel nostre model d'immersió lingüístic, i tot i així Mas no només decideix donar suport a la reforma laboral i a la llei d'estabilitat pressupostària de Rajoy, sinó que (i això no ho ha entès ningú) hi ha pactat el pressupost de la Generalitat i la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (amb vicepresidència per als populars), amb l'altaveu sorollós de la fòbia dels populars, Sánchez-Camacho, que, sense èxit, ho intenta dissimular.
La ciutadania, però, molt més sensibilitzada del que CiU sembla captar, reclama ser informada de quins obscurs interessos forçaren el grup convergent a pactar amb els populars i no amb ERC o altres grups de la cambra, els dissortats i antinaturals pactes. No deu ser per afavorir aquelles polítiques descaradament de dretes que només podien tenir el vot favorable del PP? I en, el cas de la CCMA, no deu ser per satisfer la dèria del conseller Homs de fer fora Terribas per, amb Sallent, provinent del Grup Godó, iniciar el procés de privatització de TV3?
Per governar en circumstàncies polítiques i econòmiques adverses hom ha de tenir un carisma que no sembla que aflori ni en el president ni en els membres del govern. No és acceptable que amb l'actual conjuntura política i econòmica, l'executiu no reaccioni degudament i segueixi sense voler obtenir nous ingressos dels que més tenen i, en canvi, vulgui aplicar noves retallades als més desfavorits, amb els fàrmacs (via carburants, l'euro per recepta i l'impost estatal), incrementant les tasses universitàries, cosa que ofegarà encara més el consum. Amb aquestes polítiques, Mas, si no fa un dràstic cop de timó i decididament posa rumb a la independència fiscal (“la clau de la caixa” o concert econòmic), té molts números per passar a la història com el president de la Generalitat amb menys sensibilitat social, el que més ha empobrit la societat catalana i el que amb les seves polítiques, més ha afavorit al desmantellament de la sanitat i l'ensenyament públics.