Opinió

La vaga del dia 22

Un dia, quan el desnonin o paguin sou de peó a un enginyer, l'alumne recordarà que a l'escola i a l'institut tots érem iguals, i que va rebre una cosa que no té preu, coneixement

Diria que des del 1988 no es con­voca una vaga gene­ral esta­tal unitària en l'àmbit de l'edu­cació. Des que era minis­tre el Sr. Mara­vall, aquell que impulsà la LOGSE, cone­guda popu­lar­ment com la Reforma, es car­regà l'FP, féu entrar els alum­nes de 12-14 als ins­ti­tuts, posà les ràtios a 25 per aula, con­vertí el bat­xi­lle­rat en un cur­set acce­le­rat per apro­var la selec­ti­vi­tat, i la selec­ti­vi­tat en una xarxa per pes­car bale­nes, perquè tots els altres pei­xos s'hi esco­len. Però la vaga, mal­grat els lemes per la millor qua­li­tat de l'ense­nya­ment, etc., fou una gran vaga (avor­tada per CCOO pac­tant uni­la­te­ral­ment amb el minis­tre), essen­ci­al­ment econòmica. Volíem sous dig­nes. D'allí arren­quen tot un seguit de com­ple­ments que d'una manera lenta van anar omplint la dig­ni­tat dels sous dels mes­tres i pro­fes­sors. I també un seguit de mesu­res, d'opo­si­ci­ons, de noves esco­les i ins­ti­tuts, que han aca­bat con­for­mant una xarxa d'edu­cació pública prou sol­vent i esta­blerta, mal­grat totes les crítiques que se li puguin fer. Vull dir que final­ment, mercès a l'impuls soci­al­demòcrata i a la idea de l'estat del benes­tar, l'Estat espa­nyol, sem­pre defi­ci­tari en edu­cació, ha arri­bat a poder donar una taula, una cadira, una aula i un pro­fes­sor a cada noi i noia, fos d'on fos, i vingués d'on vingués. I el mateix ha pas­sat amb la sani­tat.

Poca broma. No és una cosa fàcil d'asso­lir (vol una labor política i econòmica con­ti­nu­ada i tenaç), i pel fet de tenir-ho, molta gent no ho nota ni ho valora. Fins i tot hi ha qui ho dóna per des­comp­tat, perquè ell hi té dret. Evi­dent­ment, tot ciu­tadà hi té dret. Però els drets es gua­nyen i es defen­sen, no són natu­rals dins la soci­e­tat. I dins la natura no hi ha drets, o men­ges o se't men­gen. Però la como­di­tat de molts anys, gai­rebé més d'una gene­ració, ha fet obli­dar a molts que abans estàvem pit­jor, i en molts casos, molt pit­jor, i que allò asso­lit, a la qual cosa tenim tot el dret, cal man­te­nir-ho i millo­rar-ho, si pot ser, exer­cint un altre dret, que és dema­nar allò que és just. Pot­ser no ens en sor­ti­rem, però si no ho fem, segur que no ens en sor­ti­rem. No val veure ploure i tan­car els ull per no mullar-te, perquè que­daràs xop.

Doncs bé, davant la pluja tor­ren­cial que cau sobre el sis­tema edu­ca­tiu –que molts no noten perquè no són interins ni subs­ti­tuts, o bé encara cobren cada mes, o perquè encara no tenen 35 alum­nes per aula, o bé 40 a bat­xi­lle­rat, o bé no han hagut encara de fer deu dies de guàrdia d'un com­pany de baixa, o no s'han ado­nat que ja no tenim con­ser­ges a segons qui­nes hores, o no hi ha admi­nis­tra­tiu, o bé no han vist que tre­ba­llen més hores i que cada cop cobren menys, o que aviat des­a­pa­rei­xerà el men­ja­dor esco­lar, qui sap si el trans­port, i que nete­gem menys les aules, posem menys la cale­facció, tenim menys paper, menys mate­rial i cada cop més alum­nes... pot­ser n'hi ha que no ho han vist, o que els fa por pen­sar-hi, o van molt jus­tos i miren per poder arri­bar a fi de mes, objec­tiu ben legítim...–, deia, que cau sobre l'ense­nya­ment, com una pedre­gada fina, però que pot aca­bar amb pedra grossa, sem­bla que es farà una vaga unitària esta­tal, com si els sin­di­cats hagues­sin des­per­tat de la seva letar­gia fina­ment buro­cra­tit­zada, i s'ado­nes­sin, de cop, que al pas que anem, la degra­dació del sis­tema públic d'edu­cació serà irre­ver­si­ble en pocs anys. I no és just. Aquest sis­tema, final­ment uni­ver­sal i d'una qua­li­tat mit­jana accep­ta­ble, ha for­mat tota la gene­ració que ara està a l'atur, però no és culpa del sis­tema edu­ca­tiu, sinó d'un altre sis­tema, el sis­tema finan­cer i econòmic, i no pas dels valors que inten­tem a les esco­les i ins­ti­tuts, sinó dels valors soci­als impe­rants de cobdícia i ego­la­tria ram­pant, que ens han desau­to­rit­zat durant anys, via publi­ci­tat i mit­jans i cos­tums en el con­sum, tots els nos­tres esforços edu­ca­tius. I si a molts ciu­ta­dans ara a l'atur, joves, ben for­mats, els queda alguna cosa, són tots els anys que van estar entre nosal­tres, perquè ni empre­sa­ris, ni ban­quers, ni la borsa, ni la política, els està donant res. I resulta que ara serem, el mes­tres i pro­fes­sors, aquells que deien en to bur­leta que vivíem i vivim tan bé (on són els que tre­ba­lla­ven tant i es feien tan rics, ubi sunt?), els que paga­rem la fac­tura, men­tre ningú reco­nei­xerà la feina feta, ja que de fet, a tots aquests dels diners, sacri­fi­car una o dues gene­ra­ci­ons de joves no els importa gens, men­tre ells cal­cu­len, a la curta o a la llarga, els seus bene­fi­cis.

Ja que no ho fan els pares i mares, que són qui ho hau­rien de fer, tot i que s'entén que no puguin, ho hem de fer els pro­fes­si­o­nals. I no pel sou, com fa 23 anys. Sinó perquè cada fill tin­gui una cadira, una taula, un pro­fes­sor, una aula, i un dinar, si li cal. Perquè com a mínim, men­tre estan entre nosal­tres, sigui fins als setze anys o fins al divuit, tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats, ja que a fora, segons ha que­dat demos­trat, impera la llei de la natura, i no pas la de la soci­e­tat dels ciu­ta­dans que nosal­tres, tos­suts, for­mem cada any. Tant és. Un dia, quan el des­no­nin o paguin sou de peó a un engi­nyer, l'alumne recor­darà que a l'escola i a l'ins­ti­tut tots érem iguals, i que va rebre una cosa que no té preu, conei­xe­ment. Perquè tota la resta, pel que sem­bla, s'ha de pagar sigui com sigui, sota el jou de la pura avarícia i ignorància d'uns quants. Caldrà, doncs, nova­ment, fer vaga.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.