Sense insultar

Les xarxes bullien aquests dies amb una suposada carta del nonagenari escriptor i economista José Luis Sampedro, adreçada al president Rajoy i introduïda amb una contundent i polèmica salutació: “Querido señor presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros.” Ell mateix va desmentir el que sembla que havia estat un ús espuri del seu bloc per part d'algun professor company de desconeguda identitat. L'anònim pensava, i és raonable, que l'autoritat moral de Sampedro enaltiria el text, li donaria legitimitat enfront la bateria politicomediàtica que s'ha dedicat, amb sibil·lina competència, a desmuntar el moviment del 15-M. Perquè això és clarament l'escrit, el manifest d'un “indignat”.

No és el primer cop que s'utilitza l'exabrupte per desqualificar els governants, de fet cada cop sembla més fàcil que això passi, i amb ajudes com la d'Esperanza Aguirre a la causa de l' insult, estaven assegurades no una sinó dues o més xiulades antimonàrquiques en el partit Athletic-Barça. La deriva és extremadament perillosa, entre altres coses perquè la majoria que menysprea els polítics i els seus corifeus no seria capaç d'entomar el repte titànic de treure el país del clot on es troba. He comprovat en carn pròpia (i crec que amb moltes més coses per oferir, també el president Mas) que a l'oferta d'afegir-se a una causa política amb voluntat d'ètica regeneració els que fins aquell moment et donaven grans consells sobre com s'havia de fer, en el moment de convidar-los a participar-hi, s'encongien d'espatlles espantats i deien: “No, jo no...” I en preguntar si, tenint diners, n'aportarien a la causa, responien que s'ho havien de pensar.

Mentre pensaven i pensaven tot s'ha anat complicant. Allò que s'havia de fer ja no serveix, ara calen altres coses, i la carta del no-Sampedro recorda alguna cosa que no podem oblidar. Ens recorda que el primer món ja no es pot sotmetre a la guerra tradicional, aquesta la fem contra els enemics exteriors, que sempre van bé per mantenir una certa unitat interna. Però els que manen i cada cop més clarament ho fan en benefici del poder i el diner, saben que molta gent sobra per a la recuperació econòmica que volen fer. Per això, com diu la carta apòcrifa que els convido a llegir, plegats al dictat del nou Führer anomenat Merkel, es mantindran i accentuaran polítiques que augmentaran el nombre de persones desterrades al quart món i a curt termini eliminades. I com se les desterra? La fórmula màgica és senzilla: treus recursos en sanitat i una part de la població, ja malalta per la manca d'una alimentació completa, viurà molt menys que la resta. I entre els sans, la generalitat accedirà a una educació que per molt que s'esforcin els docents sabem que els condemnarà a ser una ciutadania de segona dins el marc incomparable de l'euro, treballs que, per la seva penositat física o psíquica, els retallaran l'esperança, també la de vida.

Accepto que pensin que qui s'ha presentat com a lliberal no pot fer un discurs d'aquesta mena. Però és que, saben? Avui tinc febre, i penso en la gent que es trobarà en la mateixa situació i no podrà comprar l'antibiòtic més adequat, que, ves per on, és el més car. Això meu és no res, però comparteix la gent malalta aquesta sensació d'alienació respecte a un món que continua girant, i on qui pren les decisions mai té problemes per tenir les medecines, ni els millors centres de salut quan les coses van de veritat malament.

Com deia Llach, “no és això, companys...” (vaja, llenguatge sexista?), no era aquest el liberalisme polític que jo defensava. Això serà una darwiniana eliminació dels menys aptes, que sols pot acontentar qui pensi que forma part dels supervivents i hagi venut l'ànima. No serà fàcil, però no podríem fer-ho, per una vegada, de manera diferent?