Opinió

L'endemà del dissabte

Schet­tino.

S'acosta l'estiu i com sem­pre estan pro­li­fe­rant els anun­cis de cre­uers, que aquest any –se suposa pels efec­tes com­bi­nats de la crisi sem­pi­terna i els acci­dents recents a Itàlia (amb morts) i Viet­nam (sense)– fan gala d'unes reta­lla­des de preus impres­si­o­nants. (Un exem­ple típic: un cre­uer de Prin­cess Crui­ses al nord d'Europa que abans valia 1.870€, ara es pot fer per tan sols 500€).

Blu­e­fi­elds.

Si real­ment es vol pas­sar-s'ho bé durant un cre­uer, el secret –si he de jut­jar pel de 4 dies, de Sout­hamp­ton a Cork, que vaig fer fa uns anys– és evi­tar com sigui totes les acti­vi­tats orga­nit­za­des. Així mateix, el vai­xell es con­ver­teix en una zona enorme d'esbarjo lliure per als nens i en un immens bar flo­tant per als adults (amb unes vis­tes fetes més esplèndi­des del que ja són pel con­sum res­pon­sa­ble de l'alco­hol omni­pre­sent).

L'única cosa que pot moles­tar una mica és l'acti­tud exa­ge­ra­da­ment ser­vi­cial de la tri­pu­lació, ensi­nis­trada tota per som­riure amb una fal­se­dat des­con­cer­tant cada cop que se'ls acosti un pas­sat­ger. Costa tren­car el gel d'aquesta ama­bi­li­tat postissa; però un cop, en notar que un cam­brer de Nica­ra­gua (tots els cam­brers havien de por­tar el seu lloc d'ori­gen a la solapa) par­lava una mena de cri­oll anglès, li vaig pre­gun­tar si era de Blu­e­fi­elds, la regió nica­ragüenca anglo­par­lant: de cop, va subs­ti­tuir el Som­riure Pro­fes­si­o­nal per un de debò, i vam aca­bar par­lant del seu país en veus ben bai­xes, no fos cas que un ofi­cial ens enxampés tenint una con­versa autèntica; va ser un dels moments més memo­ra­bles –per mi, si més no– de tot el viatge.

Wallace.

Encara no havia lle­git, és clar, l'assaig devas­ta­dor del nord-ame­ricà David Fos­ter Wallace (Quel­com supo­sa­da­ment diver­tit que no tor­naré a fer, 1995), en què demos­tra com un cre­uer de luxe al Carib es pot con­ver­tir en un infern histèrica­ment còmic, amb uns ofi­ci­als que trac­ten els tri­pu­lants com si per­ta­nyes­sin a la casta dels into­ca­bles i amb unes acti­vi­tats tan estric­ta­ment orga­nit­za­des que fan que Wallace es tan­qui a la seva cabina, on expe­ri­menta una “sen­sació de por i de mort immi­nent”. (I això que Wallace no en sabia res, de les des­a­pa­ri­ci­ons tan mis­te­ri­o­ses com notòries de més de 30 pas­sat­gers de cre­uers en els últims 4 anys). No hau­ria pogut, per cert: es va suïcidar el 2008 (per raons no rela­ci­o­na­des pas amb cap cre­uer, que jo sàpiga).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.