Recordatori de Pere Calders
Vivien a Mèxic amb l'angoixa que
el seu idioma estava en gran perill i, per això, sovint recorrien a paraules de molt poc ús, per tal salvar-les de l'oblit
Aviat farà cent anys justos que va néixer Pere Calders, pel meu gust un dels millors escriptors catalans. Ja sé que la meva pot ser una opinió molt subjectiva influïda per l'estimació personal, però també ho és així tota la literatura i, ben mirat, també ho és la història un bon tros.
Posats a fer, deixo anar també que, de tota la seva obra, el que més m'agrada són els seus contes mexicans, que amb un català impecable aconsegueixen endinsar-nos en la complexa atmosfera dels habitants de la ciutat de Mèxic i del seu entorn, anomenats per ell mateix “gent de l'alta vall”.
És precisament aquest el títol amb el qual aglutinà cinc magnífics relats publicats per primera vegada l'any 1957. Anys després, el 1980, vàrem llegir un conte llarg, Aquí descansa Nevares, que és una mena de paròdia d'excepcional profunditat de la controvertida reforma agrària mexicana. Aquest text, em penso, devia inspirar-se precisament en els grans aiguats i les enormes inundacions que hi va haver l'any 1957.
Malgrat haver-la escrit a Mèxic, segons diuen, va trigar uns vint anys a publicar-la, la qual cosa em fa témer que no s'hagués quedat amagat algun altre text “mexicà”, acabat o no.
Amb motiu de la Fira del Llibre de Guadalajara de l'any 2004, que va tenir Catalunya com a convidada d'honor, vaig envalentir-me i em vaig atrevir a fer una traducció dels dos títols esmentats, que van ser publicats en un sol volum pel Fondo de Cultura Económica. He d'agrair la confiança de la Tessa Calders, qui m'hi autoritzà sense que li pogués oferir cap antecedent en què basar-se. Suposo que hi van influir alguns records comuns de la nostra infantesa...
Mai em vaig imaginar que em costaria tanta feina fer-ho! Com vaig recordar-me del que Tísner em deia sobre l'angoixa que tenien quan vivien a Mèxic que el seu idioma estava en gran perill i que, per això, sovint recorrien a paraules de molt poc ús, per tal salvar-les de l'oblit. Afortunadament vaig trobar entre els llibres del meu pare, que no feia gaire que s'havia mort, els mateixos diccionaris utilitzats a Mèxic per Tísner i Calders i crec que me'n vaig sortir decorosament.
Em va animar més que res el fet que ja hi havia una traducció d'aquests textos de l'any 1985, però a l'espanyol d'Espanya, de manera que se'm regiraven els budells de “sentir” parlar els personatges aquells com si fossin professors de la Complutense.
Aleshores em pensava que seria la primera i última empresa traductora del català de la meva vida, però em vaig equivocar de mig a mig. Després, la vida m'ha portat a passar al nostre espanyol uns escrits sobre història de Califòrnia, però el més gros és que un bon dia, tot remenant papers, vaig fer un descobriment per a mi molt important: resulta que sempre hi ha algú que s'avança. La tardor de l'any 1965, la revista Cóatl de la Universitat de Guadalajara va publicar el conte de Calders titulat El sistema Robert Hein i al final diu ben clar: “traducción de J.M. Murià i Rouret”. Jo no me'n recordo, però el director d'aquella revista, que encara és viu, m'ha dit que fins i tot ell mateix, que és un bon escriptor, l'havia retocat juntament amb mi, que tenia tota la barra dels vint-i-un anys.
