Opinió

Els Miralls de la Ficció

L'eclipse

El dar­rer lli­bre de Mario Var­gas Llosa, La civi­li­zación del espectáculo, par­teix d'una pre­missa interes­sant: la cul­tura en el sen­tit tra­di­ci­o­nal del terme està a punt de des­a­parèixer. Var­gas Llosa afirma que hem patit un procés d'espec­ta­cu­la­rit­zació que ha fet que la crítica cul­tu­ral sigui mini­mit­zada i subs­tituïda per la publi­ci­tat, que s'impo­sin les acti­tuds comer­ci­als per sobre del valor dels fets cul­tu­rals i que la figura de l'intel·lec­tual es trobi eclip­sada. La civi­lit­zació de l'espec­ta­cle ha bana­lit­zat la cul­tura, ha impo­sat les imat­ges i els impac­tes per damunt del pen­sa­ment i ha con­ver­tit la moda i els fogons en un fet més impor­tant que la lite­ra­tura o el pen­sa­ment. Al llarg del lli­bre exa­mina la manera com l'art con­tem­po­rani ha tren­cat amb els cànons tra­di­ci­o­nals de bellesa i emoció de l'obra d'art por­tant el gest avant­guar­dista cap a l'exhi­bi­ci­o­nisme. Afirma com les imat­ges soro­llo­ses s'han impo­sat a la poe­sia i com cer­tes impos­tu­res intel·lec­tu­als ador­na­des per deter­mi­nats jocs d'her­me­tisme en el llen­guatge no han fet més que allu­nyar la teo­ria del dis­curs. Var­gas Llosa rei­vin­dica l'ero­tisme com a forma de cre­ació davant l'allau de solu­ci­ons por­nogràfiques, refle­xi­ona sobre la funció del laïcisme en una soci­e­tat domi­nada pels inte­gris­mes reli­gi­o­sos, rei­vin­dica l'adqui­sició de valors democràtics cívics i reflec­teix un sen­ti­ment de melan­co­lia davant uns models cul­tu­rals que han dei­xat pas al soroll de l'espec­ta­cu­la­rit­zació.

L'ele­ment més interes­sant de l'assaig radica en la manera com treu a la llum uns prin­ci­pis sòlids d'actu­ació basats en una ferma con­vicció en els fona­ments de la cul­tura i la democràcia davant un món en què la crisi d'una cul­tura llançada a la super­fi­ci­a­li­tat no fa més que des­gas­tar les arrels dels valors democràtics. Però, més enllà d'aquesta fer­mesa, el lli­bre també pro­voca una certa decepció.

La majo­ria d'enun­ci­ats no aca­ben de sor­pren­dre. Al començament intenta mos­trar el camí en la defi­nició de la cul­tura que porta de T.S. Elliot a Gilles Lipo­vetsky, sense plan­te­jar-se que el nivell intel·lec­tual no és el mateix. En un altre moment car­rega con­tra la retòrica de Jean Bau­dri­llard, Mic­hel Fou­cault o Jac­ques Der­rida pre­nent com a referència un lli­bre des­pres­ti­giat com és Impos­tu­ras inte­lec­tu­a­les, de Sokal i Bric­mont. Quan parla de l'art con­tem­po­rani no fa més que jugar amb la seva des­ar­ti­cu­lació fàcil. Al final sem­bla com si Var­gas Llosa assumís una mena de como­di­tat intel·lec­tual que li impe­deix inten­tar anar més enllà de la radi­o­gra­fia fàcil per voler com­pren­dre la com­ple­xi­tat del pre­sent. En el fons, la seva acti­tud no fa més que reforçar l'eclipse de l'intel·lec­tual que pla­neja en el lli­bre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.