Opinió

Calamitats d'Espanya i catalanofòbia

Fa talment l'efecte que el conjunt del govern central s'ha convertit ell mateix en una calamitat

A Rússia, em sem­bla que va ser el govern de Putin que va crear el minis­teri de Cala­mi­tats. El mateix nom ja indica que, en aquest tema, les coses no aca­ben de fun­ci­o­nar. A Espa­nya, per exem­ple, el cos mili­tar d'emergències no ha donat apa­rent­ment els resul­tats desit­jats. Ho hem pogut veure aquests dies amb els incen­dis fores­tals de l'Alt Empordà. El nou orga­nisme va ser creat per uni­fi­car des del govern cen­tral la lluita con­tra les catàstro­fes natu­rals o els incen­dis, cosa que repre­sen­tava l'exclusió dels governs autonòmics en matèria de con­ser­vació del medi natu­ral. Les juris­dic­ci­ons de les quals es va apro­piar l'admi­nis­tració cen­tral no sem­bla que hagin millo­rat l'eficàcia dels ser­veis de pre­venció i extinció d'incen­dis. Tots tenim gra­vada la imatge d'afec­tats fugint i sent res­ca­tats per pes­ca­dors i esti­ue­jants de Port­bou, o bé hem com­pro­vat l'ajut rebut de França i d'Andorra i la par­ti­ci­pació d'agents fores­tals que ara ja no estan en actiu, tot i que tot­hom sap que el foc s'apa­gava a l'hivern. Es tro­ben, doncs, a fal­tar els mit­jans dedi­cats, per exem­ple, a la neteja de bos­cos.

No es tracta de fer retrets en un moment en què cal acon­se­guir que totes les admi­nis­tra­ci­ons tre­ba­llin jun­tes, i s'ha d'agrair, per exem­ple, el tacte amb què el minis­tre de l'Inte­rior, Jorge Fernández Díaz, es va pre­sen­tar al cen­tre de coman­da­ment i va exhi­bir for­mes de col·labo­ració res­pec­tu­o­ses amb la con­se­lle­ria del ram sense cap de les mane­res pre­po­tents que han carac­te­rit­zat diver­ses inter­ven­ci­ons de la dele­gada del govern cen­tral, Lla­nos de Luna. L'objec­tiu ha de ser, per tant, la més lle­ial i solidària col·labo­ració sense les inne­cessàries fric­ci­ons que el minis­tre ha evi­tat cor­rec­ta­ment en aquest cas.

Així doncs, a Rússia han creat un minis­teri de Cala­mi­tats i a Espa­nya no. Però fa tal­ment l'efecte que el con­junt del govern cen­tral s'ha con­ver­tit ell mateix en una cala­mi­tat. Sense anar més lluny, Finan­cial Times s'hi refe­ria dilluns pas­sat en un extens arti­cle sobre el descrèdit de les ins­ti­tu­ci­ons post­fran­quis­tes. La repas­sada fa referència al Par­la­ment, al Banc d'Espa­nya o als sin­di­cats, i fa al·lusió al des­pres­tigi de la nova democràcia. No se n'escapa gai­rebé ningú. Les pro­tes­tes con­tra les reta­lla­des omplen, per gene­ració espontània, els car­rers i les pla­ces de les grans ciu­tats. Les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les reben una des­a­pro­vació majo­ritària i un estigma visi­ble. Els indig­nats no es pro­cla­men ni de dre­tes ni d'esquer­res, sinó, sim­ple­ment, mobi­lit­zats per la pro­testa. El drama de la crisi econòmica va molt més enllà del cost del diner i la falta de crèdit. Des de la corona fins al poder judi­cial, i de la banca a les enti­tats super­vi­so­res del sec­tor finan­cer, la pèrdua de con­fiança és gene­ral. El 50% dels joves no tro­ben feina i el país neces­sita can­vis fona­men­tals. La situ­ació reclama un gran pacte naci­o­nal.

Tot l'enre­nou finan­cer passa per la decisió del govern i del Banc d'Espa­nya de pro­pi­ciar i pro­vo­car la des­a­pa­rició de les cai­xes i una sèrie de deci­si­ons nega­ti­ves que han cap­gi­rat el sis­tema de les enti­tats bancàries i d'estalvi. Però l'escàndol més indis­cu­ti­ble­ment estel·lar ha estat el de Bankia. Fruit de la trans­for­mació de l'antiga Caja­ma­drid on el pre­si­dent Miguel Blesa, que va acce­dir al càrrec pel prin­ci­pal mèrit d'haver estat com­pany de pupi­tre de José María Aznar, com a factòtum, feia i des­feia amb el propòsit de con­ver­tir l'enti­tat en el braç exe­cu­tor de les polítiques de poder del PP madri­leny pro­te­git per Espe­ranza Aguirre i els nom­bro­sos bene­fi­ci­ats per l'invent. L'acu­mu­lació de poder es va con­fiar al nou pre­si­dent Rodrigo Rato i va fallar en l'intent d'aglu­ti­nar una influència més fidel als postu­lats de la fun­dació FAES que no pas a la línia ofi­ci­a­lista de Mari­ano Rajoy. Però tota la mani­o­bra es perd sota el man­dat de Rato, que, quan dimi­teix, no sola­ment s'emporta les fas­tu­o­ses retri­bu­ci­ons que es va adju­di­car, sinó també les indem­nit­za­ci­ons mul­ti­mi­lionàries que pac­tava amb ell mateix i, sobre­tot, les asse­gu­ran­ces que en nom­bre de tres es va fer con­ce­dir del banc que pre­si­dia per garan­tir el paga­ment dels millors advo­cats en cas de ser recla­mat per la justícia. La baga­tel·la de les asse­gu­ran­ces va ser, diuen, de 700.000 euros en cada cas.

S'aixeca, doncs, el teló de l'últim acte amb els catastròfics i pèssims indi­ca­dors de la cala­mi­tosa situ­ació econòmica. Al Par­la­ment hi ha gran interès per la com­pa­rei­xença de l'exgo­ver­na­dor del Banc d'Espa­nya M.Á. Fernández Ordóñez (MAFO) i, sobre­tot, de Rodrigo Rato. El pri­mer, desig­nat pel PSOE, va decla­rar que Espa­nya hau­ria d'haver fet la reforma labo­ral molt abans (idea més pròpia de la CEOE que d'un alt càrrec d'extracció soci­a­lista) i que havia estat un error nome­nar Rato com a pre­si­dent exe­cu­tiu i no deco­ra­tiu de Bankia. Segons ell, el pro­blema és que van fallar les pre­vi­si­ons i això va impe­dir que la sor­tida a borsa de l'enti­tat fos un èxit. Dels seus errors com a auto­ri­tat monetària i com a super­vi­sor de la banca no en va par­lar, però un cop produïda la des­ti­tució o la dimissió de Rato, MAFO va dir que s'havia comès una nova equi­vo­cació. De fet, sem­bla que hi hagi tongo i que tant el PSOE com el PP no vul­guin fer-se mal. Rato va acla­pa­rar els dipu­tats amb parau­les com ara “siner­gies”, “road show” i “due dilli­gence”, o expres­si­ons com “ser vícti­mes del cicle”. De totes mane­res, l'expre­si­dent de Bankia acusa MAFO d'haver reco­ma­nat la sor­tida a borsa. Hi ha, però, també comen­ta­ris sobre el seu paper d'impul­sor i cre­a­dor del gran banc del PP del sec­tor azna­rista de més estricta obediència.

En aquesta situ­ació d'insig­ni­fi­cança a Espa­nya, com sem­pre passa, la reacció espa­nyola ha sigut bus­car-se un ene­mic inte­rior amb l'habi­tual recurs a la cata­la­nofòbia, que és visi­ble per diver­ses vies. Per exem­ple, la ignomínia d'enviar tuits expres­sant ale­gria pels incen­dis a l'Empordà. No és delicte pro­nun­ciar-se en ter­mes agres­sius a favor que cremi Cata­lu­nya i amb ella tots els cata­lans? No es pot esbri­nar qui són els delinqüents i per­se­guir-los? També és una indecència que a les chi­ri­go­tas de Cadis can­tin “a la mierda los cata­la­nes” i que l'insult a Cata­lu­nya es retrans­meti per la TV ofi­cial i pública d'Anda­lu­sia i rebi el segon premi de l'Ajun­ta­ment. I sen­tint-ho molt, ara que s'ha mort Peces Barba (q.e.p.d.), no puc obli­dar les seves ofen­ses a Cata­lu­nya. Que Déu l'hagi per­do­nat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.