Opinió

La Catalunya que vol viure en llibertat

Quan vaig sentir que el PSC volia expedientar el diputat que havia trencat la disciplina de vot marcada pel partit em va saber greu per aquell xicot de Reus, diputat al Congrés per Tarragona i que va ser qui va haver de donar la cara per reconèixer que els diputats del PSC s'havien equivocat quan van votar a favor del corredor central, en contra del que defensa el PSC i d'acord amb el que van votar tots els altres diputats del PSOE, que va ser, per cert, el mateix que van votar els diputats espanyols del PP a Catalunya, i perdó per la redundància. Vaig pensar que el diputat Vallés no mereixia aquest tracte perquè tothom es pot equivocar i fer equivocar els altres. Ingenu de mi, diran vostès.

És evident que no era el diputat reusenc el que havia rebut els retrets del partit, sinó el diputat Maragall, conseller d'Educació amb el tripartit, germà del seu germà i amb veu pròpia dins d'això que hem anomenat el sector catalanista del PSC, que ja és greu que no es consideri tot el PSC catalanista. O que no ho sigui. Maragall es va quedar sol entre els socialistes al Parlament, votant a favor de la hisenda pròpia. Una cosa que té tot el sentit comú del món, des del meu punt de vista. Com el concert econòmic, això tan arcaic segons el primer secretari Navarro, cosa que encara no he sentit dir a Patxi López, que alguna cosa és en el PSE, ni tan sols al senyor Basagoiti, que també mana en el PP del País Basc. I ahir sentia el senyor Bustos patint pel pobre Maragall i dient-li que si tan malament se sent, que marxi del PSC. El que em porta a pensar que al senyor Bustos, que se sent a gust en el PSC, ja li deu estar bé el corredor central que voten els seus companys o l'espoli econòmic de Catalunya que mostren les balances fiscals i que s'havia de resoldre amb l'Estatut. Aquell passat pel ribot de Guerra i per la destral del TC. Aquell milió de persones que van sortir fa dos anys al carrer per l'espoli de l'Estatut estava representat en els setze mil del concert del 29-J a Girona impulsat per aquest diari. Però que no s'equivoquin, no són setze mil ni tan sols un milió els que clamen contra la injustícia. Les enquestes diuen que són milions els que han dit prou i que al crit d'“o ara o mai” esperen que l'Estat digui “mai” perquè sigui llavors el govern català qui digui “ara”!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.