Opinió

Incapacitat i indecència

No hi haurà cap diputat que consideri que el seu comportament per incapacitat o per decència requereix
la seva dimissió?

Els actes i les acci­ons tra­du­ei­xen acti­tuds i aques­tes a la funció pública són necessària­ment revi­sa­bles i audi­ta­bles. La llei defi­neix límits que no han de ser tras­pas­sats però l'atri­but essen­cial de les soci­e­tats avançades i democràtiques és l'accep­tació gene­ra­lit­zada de la res­pon­sa­bi­li­tat en con­duc­tes i acci­ons que no són legal­ment puni­bles però sí repro­va­bles política­ment, soci­al­ment o ètica­ment.

Que una dipu­tada al Congrés en el procés d'apro­vació d'una llei que redu­eix el nivell de pres­ta­ci­ons soci­als que afecta els que menys tenen exclami “que se jodan” mos­tra una manca de sen­si­bi­li­tat i un nivell de pre­potència difícil de ser superat. No és fàcil ima­gi­nar una excla­mació més per­versa, no perquè no enten­gui qui la pro­nun­cia el que està pas­sant o cre­gui que inde­fec­ti­ble­ment ha de pas­sar sinó perquè demos­tra ale­gria pel pati­ment dels altres, és a dir, creu que aquest es deu a la incor­recta, abu­siva o equi­vo­cada acti­tud dels afec­tats que ara reben el càstig que es merei­xen, o bé se n'ale­gra sim­ple­ment perquè els con­si­dera els seus ene­mics.

Això és greu, però que enfront de les crítiques rebu­des el seu par­tit  li doni suport, l'excusi i expli­qui que l'insult anava diri­git a uns en lloc dels altres és sim­ple­ment inde­cent, és a dir, manca de la més ele­men­tal ètica en el com­por­ta­ment i de la mínima elegància exi­gi­ble a qui té la vocació i el deure, una vegada ele­git, de repre­sen­tar la ciu­ta­da­nia. Que demani excu­ses és abso­lu­ta­ment insu­fi­ci­ent perquè és una per­sona que no és digna de ser un repre­sen­tant públic i, si s'accepta que ho con­tinuï estant, és el seu par­tit, en pri­mer lloc, qui con­trau la res­pon­sa­bi­li­tat de l'insult i en segon lloc el mateix Congrés dels Dipu­tats, que no pot per­me­tre que per­so­nes indig­nes for­min part de una ins­ti­tució de la qual el pri­mer deure és l'exem­pla­ri­tat. Si el Congrés dels Dipu­tats no és exem­plar, ¿pot com­plir el seu deure bàsic que és legis­lar, és a dir, fer lleis que obli­guin tots els ciu­ta­dans? La pre­gunta que cal fer-se és com hem pogut arri­bar fins aquí.

Que els dipu­tats que donen suport al govern aplau­dei­xin amb entu­si­asme l'apro­vació d'un decret  que suposa una reducció impor­tant de les pres­ta­ci­ons soci­als és d'una manca de res­pon­sa­bi­li­tat i d'elegància que con­ver­teix en gregària una decisió que hau­ria de ser indi­vi­du­al­ment medi­tada i ava­lu­ada. Aquests repre­sen­tants dels ciu­ta­dans, els interes­sen aquests? O el que real­ment els interessa és que­dar bé amb el seu par­tit més enllà del sig­ni­fi­cat i con­seqüències del que voten, és a dir, els és igual el sen­tit del seu vot si aquest està ali­neat amb qui en defi­ni­tiva els importa: no dece­bre qui els ha nome­nat. Quan això passa no pen­sen que el que fan es exces­siu, abu­siu, despòtic... i en con­seqüència aca­ben tro­bant natu­ral i lògic el que no és ni el pri­mer ni el segon. D'aquí a moure's en un entra­mat de valors que són equi­vo­cats i que con­ver­tei­xen en ficció el que hau­ria de ser lògic i raci­o­nal hi ha un petit pas. Tenim una classe política que viu la seva ficció, que és lluny de la rea­li­tat que patei­xen els ciu­ta­dans nor­mals que tre­ba­llen, paguen impos­tos i s'esfor­cen per millo­rar cada dia, però la distància és tal que arri­ben aquests a no ser-ne cons­ci­ents perquè es pen­sen que la rea­li­tat és la seva i tro­ben doncs excu­sa­ble que algú cele­bri el pati­ment dels altres i els insulti si no és de la seva tribu. Estem pas­sant de la democràcia a la tribu sense pas­sar per l'abso­lu­tisme, el feu­da­lisme, les dinas­ties bàrba­res i l'imperi romà... Com diuen avui els joves, “és massa”.

Una de les qüesti­ons impor­tants avui per a Cata­lu­nya és el cor­re­dor medi­ter­rani de mer­ca­de­ries i pas­sat­gers que uneixi l'arc medi­ter­rani amb Europa pel qual puguin cir­cu­lar les mer­ca­de­ries del nord d'Àfrica i les d'Àsia, que a través de Suez, arri­ben via marítima al lito­ral medi­ter­rani. Per raons de política elec­to­ral el par­tit del govern manté com a alter­na­tiva el túnel per Aragó que tra­vessa els Piri­neus. Aquest pro­jecte no té lògica econòmica, ni logística, ni el vol França, ni l'entén la UE. Tot­hom ho sap però a Espa­nya es manté pel govern la ficció. Anar con­tra­cor­rent de la majo­ria de la ciu­ta­da­nia, els interes­sos econòmics pro­pis i els dels nos­tres veïns en un pro­jecte d'infra­es­truc­tu­res que per natu­ra­lesa pre­cisa de con­sens és un dis­ba­rat.

Un par­tit regi­o­na­lista pro­posa una moció en defensa del túnel cen­tral dels Piri­neus i els dos par­tits majo­ri­ta­ris de l'Estat hi donen suport encara que saben que no dis­po­sa­ran de recur­sos per cons­truir-lo, per­ju­di­ca­ran Espa­nya si ho fan i no tin­dran força política per impo­sar-lo a la UE. Cap dels dos no vol opo­sar-se al que és absurd, no fos cas que per­des­sin vots a Aragó. El dis­ba­rat i la hipo­cre­sia arri­ben a l'extrem quan el PSC hi dóna el seu vot favo­ra­ble al Congrés mal­grat que a Cata­lu­nya fa anys que abona la solució del cor­re­dor medi­ter­rani. La solució de la con­tra­dicció fla­grant es resol per part del par­tit dema­nant perdó als ciu­ta­dans per haver votat el que “no havien mai d'haver votat”. No se sap què és pit­jor, si la incom­petència, perquè és evi­dent que si són sin­cers no saben el que voten, o la indecència de votar el que els mana el seu par­tit i després dema­nar cínica­ment perdó per haver-ho fet una vegada, això sí, que el vot emès ja no es pot can­viar.

Són el pri­mer i el segon casos de decència i és el ter­cer o de decència o d'incom­petència. ¿No hi haurà cap dipu­tat d'un o altre par­tit que con­si­deri que el seu com­por­ta­ment per inca­pa­ci­tat o per decència reque­reix la seva dimissió? Si això no es pro­du­eix, i és pro­ba­ble que no passi, hau­rem de con­cloure que tenim una classe política inac­cep­ta­ble i començarem a enten­dre que la catàstrofe política i com a con­seqüència econòmica a què ens han conduït els nos­tres gover­nants, els altres res­pon­sa­bles han pogut actuar com ho han fet per la inca­pa­ci­tat de la política per regu­lar l'eco­no­mia, és el resul­tat de la seva manca de decència o de capa­ci­tat per desen­vo­lu­par el càrrec per al qual els han ele­git. Arri­bats aquí hau­rem de con­cloure que hem de refun­dar la nos­tra democràcia.

Per què és aquest el pro­blema d'Espa­nya cada mig segle, 1875, 1898, 1936, 1978, 2012? És trist reconèixer que tot con­ti­nua estant com sem­pre mal­grat que d'ençà de l'arri­bada de la democràcia sem­blava que tot havia defi­ni­ti­va­ment can­viat, però no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.