Per un setembre sense IVA
Amb l'‹espantà› de Rajoy potser s'hauria pogut evitar la de Mas
Simbòlica i, per tant, essencial en un context, com l'actual, de depressió psicològica col·lectiva, la primera mesura del nou govern socialista a França fou abaixar-se un 30 per cent el salari. A Espanya a hores d'ara ja sabem que la major part de la vida ens costarà més a partir de l'imminent setembre. “Paga l' últim”. L'infeliç destinatari final en la cadena del valor afegit no té ningú al seu darrere a qui poder repercutir-lo. Per descomptat augmentar l'IVA no reduirà l'economia submergida; al contrari. A més, la broma sols permetrà recaptar (es un desideràtum) uns poquets milions d'euros dels 977.000 que ja tothom dóna per fet que conformen el nostre deute. Per si sol, evidentment, és no res, però si hi afegim el mantra que la culpa la tenen les Comunitats Autònomes, que acumulen una despesa que s'acosta a la meitat del total deute, potser podran despistar el personal respecte a fets consumats i endèmics del sistema.
Covardament tard ha pres el govern de Rajoy unes mesures de coherència interna zero, mentre deixen per a l'altre segle la profunda reforma que el sistema requereix, la segona transició que l'Estado hauria necessitat per no desdibuixar-se fins a desaparèixer. Això sí, amb el mateix IVA que països de salari mínim interprofessional que quasi triplica el nostre, i on quan algú delinqueix, sigui cap d'Estat o primer ministre, se l'empapera sense contemplacions. L'avarícia de guanyar també a Andalusia demorà i noquejà la determinació amb la qual Rajoy hauria hagut d'exercir un lideratge sense escletxes, que concités la sòlida unitat de tota la població i el respecte i la col·laboració mutus amb els ens subestatals. No és que entre la gent o molts reietons autonòmics hi sumem més alçada de mires que en el President. Repetiré per enèsima vegada que han estat la nostra covardia i indolència les portes d'entrada dels abusos. Fins ara la majoria de vostès, lectors, i jo mateixa, no hem fet altra cosa que seguir treballant en condicions que s'estrenyen dia a dia, fins a anul·lar-se en molts casos. I arribats a aquest punt, què més estem disposats a fer? Quin sacrifici carregaríem sobre la nostra esquena per veure conclòs aquest temps d'iniquitat? Perquè en aquest context de penúria barrejada amb corrupcions gegantines, sols faltava veure els parlamentaris del PP (que com tot parlamentari que vulgui continuar en el càrrec té poc marge de llibertat) aixecar-se i aplaudir el seu cap de files per la sang i l'oxigen que traurà a la mitja ciutadana. Però de seguida rectifiquen: avisats de la manca d'empatia de la dita acció pels del ram de la mercadotècnia política, es presenta la vicepresidenta en roda de premsa acompanyada por aquesta esquizofrènia partit-mercat anomenats Montoro i De Guindos i, amb ulls de llàgrimes, ens tradueix allò de “que os jodan”.
Avisa Mas que Catalunya pot marxar d'Espanya com hauria d'haver advertit Rajoy que no continuaríem a Europa si aquesta es conformava amb ser el club on Alemanya recuperés tots els diners que ens deixà per adquirir les seves joguines.
Tenim temps i art per reconstruir el sistema d'ensenyament, magnífics investigadors per protegir per tal que no marxin, una xarxa de transport de mercaderies per via fèrria per teixir i així fer que els nostres ports juguin en la millor lliga, tenim un munt de lladronies per perseguir, uns mitjans de comunicació per sanejar i alliberar de servituds, tantes coses per fer... En fi, som deutors, ergo, si marxem, el problema el té Europa i algun banquer indecent, i un parell d' empreses de les dites exemplars però que guanyen diners perquè fabriquen (i venen) fora…
Amb l'espantà de Rajoy potser s'hauria pogut evitar la de Mas. Però ja és massa tard. Ara sols queda esperar que aquest sigui més valent i menys indolent que aquell, i recordar que el coratge amb coratge (i sense IVA) es paga.
