Resistents

La calor és sufocant i els quioscos estan tancats o són lluny de casa. Per a un devorador de diaris, una situació així és com anar a petar a una illa deserta. I no m'agrada l'hàbit de mirar les notícies per internet. El contacte amb el paper és un dels luxes que ens podem donar encara alguns poetes i una última elit de periodistes. De tant en tant surt algú dient que som moribunds, però de moment resistim. I resistirem, segurament a costa de la nostra salut. Sarna amb gust...

En fi, el final del paper em preocupa més que la crisi econòmica, la manca de liquiditat dels bancs, el terrorisme, les catàstrofes energètiques o la possibilitat d'una nova epidèmia, com la que va marcar la meva generació. Embrutar-se els dits amb la tinta dels diaris, quin gust! Tornar d'un viatge i adonar-te que tens la cara tacada després d'haver-la tocat amb els dits ara fins i tot em fa gràcia. La meva fórmula és entrar al diari desordenadament, des de les informacions laterals de la vida quotidiana als opinadors, des de les seccions d'internacional que ens parlen de conflictes en zones que em costa situar fins a les novetats dels llibres. Des del concert d'una vella glòria del rock que va actuar abans-d'ahir fins al resultat de l'equip de bàsquet preferit –el Joventut sempre!–.

Miro el local abandonat on anava a buscar-li, al meu pare, els diaris quan encara jo no sabia llegir. A la tarda, les fotos en sípia del Dicen em motivaven a aprendre a llegir. Adolescent, vaig fer-me incondicional del Mundo Diario i Tele/eXpres. Les notícies no eren més bones, però potser més emocionants que les nostres actuals. Ara ens juguem el pa, abans era la vida.