Opinió

L'endemà del dissabte

Zombi.

D'Ams­ter­dam estant, lle­geixo a El Punt Avui que Car­les Duarte, pre­si­dent de la CONCA, ha tor­nat a revi­far la polèmica –que tants pensàvem que s'havia enter­rat en una tomba pro­funda a Frank­furt fa un lus­tre– sobre si s'hau­ria de cate­go­rit­zar la lite­ra­tura feta en cas­tellà per ciu­ta­dans cata­lans com a lite­ra­tura cata­lana.

Obvi­e­tats.

Quan l'eru­dit anglès Art­hur Terry va publi­car el seu Com­pa­nion to Cata­lan Lite­ra­ture (2003) va expli­ci­tar al pròleg que no hi havia inclòs autors cata­lans en llen­gua cas­te­llana perquè la llen­gua, no pas el lloc, és el que defi­neix una lite­ra­tura. Ben mirat, tots els autors, per molt lli­gats que es puguin sen­tir a un país deter­mi­nat, quan es posen a escriure, entren en un indret ano­me­nat per segons quins publi­cis­tes cur­sis món. Per exem­ple, quan Laia Fàbre­gas (una escrip­tora nas­cuda a Cata­lu­nya) publica en holandès –un idi­oma en què escriu direc­ta­ment– es posa a l'abast de tots els lec­tors d'aquesta llen­gua, tant si la lle­gei­xin a Rot­ter­dam o Anta­na­na­rivo. I quan la mateixa autora publica en català –també hi escriu direc­ta­ment–, si fa no fa el mateix. La pro­vinència o ubi­cació geogràfica dels autors, en el fons, no té cap mena d'importància.

Arreu.

Ara bé, les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals públi­ques es dedi­quen en bona part a negar aquest fet inne­ga­ble a través de pre­mis lite­ra­ris naci­o­nals ator­gats a autors con­si­de­rats cul­tu­ral­ment afins a les naci­ons en qüestió. Les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals cata­la­nes, en aquest sen­tit, no han estat cap excepció, però sí que de tant en tant es demana d'elles que actuïn amb una gene­ro­si­tat que seria con­si­de­rada inu­si­tada –escan­da­losa, fins i tot– si la mos­tres­sin les seves homòlogues espa­nyo­les. Ima­gi­nem, per exem­ple, que per cadas­cun dels sis pre­mis naci­o­nals de lite­ra­tura espa­nyola –finançats cada any pel Minis­teri de Cul­tura– també es con­cedís un premi com­pa­ra­ble, en cada cate­go­ria, a obres escri­tes en català. Doncs al Canadà fan jus­ta­ment això: el govern atorga set pre­mis lite­ra­ris anu­als a escrip­tors cana­dencs en anglès i set més –idèntics– a escrip­tors cana­dencs en francès. Per què, pre­gunto retòrica­ment, no es fa una cosa sem­blant a l'Estat espa­nyol? Per què, pre­gunto en espera d'una res­posta, se sol donar per des­comp­tat que els únics que han de ser gene­ro­sos –en aquest aspecte com en tants altres– són els matei­xos cata­lans?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.