viure sense tu
Una estrella
L'expedició fins a Peralada per veure Jonas Kaufmann va valer molt la pena
Què et deu passar pel cap, a quin ritme et deu bategar el cor, si ets l'arpista de l'Orquestra de Cadaqués, i, just quan és a punt de començar el concert de clausura del festival de Peralada, amb el director Jochen Rieder ja damunt l'escenari, va i se't trenca una corda de l'arpa?
Són nervis semblants al del llançador de penals, o als del jove que es presentava a oposicions –quan se'n feien–? L'arpista apressada corre a buscar la corda que lluirà sonant prop de l'home desitjat, de l'estrella lírica del moment: Jonas Kaufmann. De ben segur que la seva treballada i reeixida actuació, dimecres passat al castell, farà que el mateix públic del Liceu, que el sentia per primer cop gràcies a l'habilitat i encert del director del festival Oriol Aguilà, reclami veure'l a Barcelona.
Aquesta era l'única oportunitat de sentir-lo i veure'l actuar arreu de l'Estat, i l'expedició fins a Peralada va valer molt la pena. Per fer una descoberta des de la ignorància, i sentir-lo sense audicions prèvies al Youtube. Sentir-lo sense condicionaments previs, a pèl. És clar que és difícil perquè la brama prèvia, l'escuma mediàtica, també et situa davant de l'artista. També t'alerta. Però acompanyar els entesos en la confirmació de ser davant una estrella, que lloen l'apianament de la seva veu, i, a més de la seva tècnica, la tria del repertori, dels cinc bisos, el sentit dramàtic i presència escènica, arrodoneix l'experiència. Com qui s'emociona davant d'un quadre, o assaboreix una bona ampolla de wishky. Els de The Macallan han fet aposta de patrocini del festival, i aquests suports en temps difícils són fonamentals. Que els ho diguin al Liceu, i a tants altres àmbits de la cultura que tenen la fragilitat de la corda d'una arpa. L'emoció personal també pot dependre d'una ampolla de wishky, com la que els ha ofert a cada artista de Peralada i de manera personalitzada l'ambaixador de la marca i empordanès, Francesc Hernández. Kaufmann, després de regalar al públic la seva manera de cantar Wagner, Rossini, o Lohengrin; d'atendre una cinquantena de fans al camerino; de guanyar-se l'acceptació de tothom, fora de divismes arnats, va saber escampar aquest neguit semblant al de l'arpista de la corda trencada. El que et fa dir que has vist i sentit Kaufmann.
