Fressa de sabres a la plaça
Feia tant que ja no ens en recordàvem, però en temps de la transició era molt freqüent: se'n deia “ruido de sables”. Amb aquesta poderosa metàfora s'al·ludia al disgust de l'estament militar davant l'esdevenir polític, que es manifestava regularment amb tumults a la sortida dels funerals dels caiguts per acció de terroristes; amb amargues crides a reconduir la democràcia amb criteris del règim traspassat, publicades en el diari El Alcázar, i amb sonores declaracions d'algun alt oficial que el govern es veia obligat a destituir l'endemà. Ara l'estem començant a tornar a sentir a propòsit de les vel·leïtats secessionistes de la que fou IV Regió militar. Un coronel africanista jubilat, i divulgador d'història en les seves hores, Alamán Castro, acaba d'afirmar que la independència de Catalunya ha de passar per damunt del seu cadàver i del de molts altres. Més fred però més significatiu va ser el discurs del tinent general Mena Aguado en la Pasqua militar del 2006, en què alertava que si s'aprovava l'Estatut de Catalunya tal com havia sortit del Parlament caldria aplicar l'article 8 de la Constitució, que encomana a les forces armades la responsabilitat última del sistema. La preocupació a finals dels 70, primers dels 80, era saber fins a quin punt la sortida de to personal d'un militar era representativa d'un estat d'ànim corporatiu o anunciava una insurrecció imminent; la diferència amb ara és que la censura dels excessos dels catalans no és una obsessió merament castrense sinó que és compartida per i animada des de la societat civil. Poca gent, en principi, somia un cop de disseny clàssic, amb desfilada de blindats i estat d'excepció, però un règim fort que cancel·li les institucions autonòmiques, totes però sobretot la catalana, seria molt ben rebut per espanyols de totes les tendències. És la causa més unànime concebible, i, en temps de dura crisi, una temptació per a qualsevol govern. Tot plegat demostra la fal·làcia del partit independentista quan afirma que, la secessió, n'hi ha prou de proclamar-la perquè Espanya i el món sencer l'acceptin.
Cap estat europeu no toleraria l'amputació d'una part del seu territori sense reaccionar. Això només pot ser resultat d'un acte de força, no necessàriament de caire bèl·lic, que cap grup majoritari de població, des de dins, està en condicions d'articular ni cap gran potència, des de fora, a hores d'ara sembla tenir intenció d'animar.
