La petja d'un home d'església

He con­si­de­rat, i con­si­dero, Carlo Maria Mar­tini un dels meus refe­rents intel·lec­tu­als, des de la seva època de bisbe de Milà fins al dia d'avui. Mort, ara fa vuit dies, a la residència jesuítica de Galla­rate, ha dei­xat tes­ti­moni del que sig­ni­fica un com­promís, sense renúncies, a favor de l'Església i dels homes, i ho féu “per amor a la veri­tat”, segons deia la seva divisa epis­co­pal, un lema al qual sem­pre fou fidel.

De reco­ne­gut pres­tigi com a estudiós de la Bíblia –arribà a diri­gir el Bíblic i la Gre­go­ri­ana–, mai no renuncià al com­promís pas­to­ral, des de l'apro­pa­ment a la seva gent però, també, amb un diàleg obert a altres reli­gi­ons i als no-cre­ients, fins a ser esti­mat per tot­hom, amb l'auto­ri­tat sufi­ci­ent que explica l'anècdota, poc cone­guda, que quan les Bri­ga­des Roges nego­ci­a­ren la dis­so­lució, foren a lliu­rar les armes al car­de­nal milanès, com a únic inter­me­di­ari que con­si­de­ra­ven creïble. Vint-i-dos anys de bisbe de la diòcesi llom­barda aca­ba­ren amb sis anys de recés a Jeru­sa­lem i, des del 2008, amb la defi­ni­tiva reclusió a una residència dels jesuïtes pro­pera a Milà, quan la malal­tia es féu irre­ver­si­ble. Però, mai no parà en la presència escrita, que donava pis­tes per a la cons­trucció, encara pen­dent, de l'Església del segle XXI. Pot­ser la seva dar­rera gran inter­venció pública fou en el con­clave que elegí el papa Benet, quan la premsa par­lava d'ell com a papa­ble, men­tre ell optava per con­ver­tir-se en gran elec­tor i diri­gir aquell acord, secret i mai demos­trat, entre Rat­zin­ger i els jesuïtes, que espe­ro­nava la Com­pa­nyia, tan cas­ti­gada durant el papat de Wojtyla.

El dar­rer exem­ple, la tran­quil·la accep­tació de la “ger­mana mort”, quan demanà als met­ges que no li allar­gues­sin la vida d'una manera acar­nis­sada, recla­mant el dret a morir amb dig­ni­tat, fins a renun­ciar a l'ali­men­tació arti­fi­cial quan, en la segona quin­zena d'agost, no podia empas­sar-se cap ali­ment.

De tot el que digué i escrigué, per­me­teu-me l'espe­cial record de dues obres que em cau­sa­ren gran impacte. La col·labo­ració amb Umberto Eco en En què cre­uen els que no cre­uen i el tre­ball amb Georg Sporsc­hil que es mate­ri­a­litzà en els Col·loquis noc­turns a Jeru­sa­lem, dos lli­bres fona­men­tals ara i aquí.

Amb tot, és l'entre­vista que man­tingué amb el jesuïta Sporsc­hil i la peri­o­dista Fede­rica Radice poc abans de morir i que ha publi­cat Cor­ri­ere della Sera aquest pri­mer de setem­bre, on, pot­ser a manera de tes­ta­ment intel·lec­tual, el car­de­nal apunta, amb gran cla­ri­vidència, la neces­si­tat de reno­vació de l'Església, una ins­ti­tució que “està can­sada, amb una cul­tura que s'ha enve­llit”. “Amb les nos­tres esglésies que són grans, les nos­tres cases reli­gi­o­ses estan bui­des, l'apa­rell burocràtic creix, i els nos­tres ritus i els nos­tres ves­tits són pom­po­sos”, encara “l'Església s'ha que­dat 200 anys enrere; com pot ser que no es mogui?” Mar­tini creu que “l'Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radi­cal de canvi, començant pel papa i els bis­bes”. Pel car­de­nal, només són neces­sa­ris tres ins­tru­ments per recu­pe­rar-se con­tra el can­sa­ment i la manca d'ini­ci­a­tiva: la con­versió i adap­tació a la soci­e­tat actual; la recu­pe­ració de la Paraula de Déu, que sem­pre tindrà en compte la inte­ri­o­ri­tat de l'home, i l'entesa del sig­ni­fi­cat dels sagra­ments, pen­sats com a ajuda i no pas com a sanció.

En la vida i en la mort, Carlo Maria Mar­tini inter­pel·la l'Església i apunta un futur espe­rançador. Amb tot, no sabem pas si al Vaticà estan per la feina.