Final de l'autonomia

Una de les coses bones que ha ofert la crisi és la caiguda de les màscares. Molts empresaris catalans estan enutjats amb Madrid i, fins i tot, dirigents moderats de Convergència són partidaris de la independència. El final decretat de les autonomies ha comportat la liquidació de l'autonomisme i els partits més possibilistes s'han vist obligats a triar. No crec que el debat porti enlloc, però està bé que es torni a l'estadi inicial de la Transició i que molts s'adonin que potser el camí triat no va ser l'adequat. Tampoc es pot fer una crítica severa perquè segurament el camí triat era l'únic camí que es podia triar, diguin el que diguin els exegetes i altres intèrprets de les veritats supremes.

En qualsevol cas, sentir dir a Jordi Pujol en una entrevista al nostre diari que s'ha acabat fer “la puta i la Ramoneta” és una revelació i potser algun dia aconseguirem ser un poble respectat i no un poble insultat i que insulta, com hem estat fins ara. La relació amb Espanya és com la d'un matrimoni que no s'avé i passa el dia discutint. Quan la discussió ja no serveix per a res i les antipaties són tan profundes que només perpetuen odis i rancúnies, no és més saludable i de sentit comú deixar-ho córrer?

Aquests dies, en què molts s'han adonat que els problemes comptables vénen de lluny, la liquidació de l'autonomisme ha portat un reguitzell de retrets entre reietons d'aquí i d'allà. Els caps de les tribus dels invents més insospitats en la geografia peninsular han tret pit i l'esperpent ha omplert titulars i columnes dels mitjans de comunicació. L'Espanya de les autonomies tenia un mapa més estrany que l'Àfrica colonial i ja està bé que quedi periclitada. I si pot ser sense nosaltres, millor.