Tres angleses i la pàtria

Res­sons late­rals de l'Onze de Setem­bre. Les mane­res de dur una ban­dera. Va ser molt interes­sant obser­var com la gent se les empes­cava (i mai millor dit) per fer volar la seva pròpia este­lada. N'hi havia que ja venien de fàbrica, amb un pal robust, adap­ta­des a la mor­fo­lo­gia del mani­fes­tant: si era un nen o si es trac­tava d'un forçut repre­sen­tant de la Cata­lu­nya agrícola. N'hi havia que havien deci­dit que la seva ban­dera seria la més alta i visi­ble i van fer ser­vir una autèntica canya de pes­car, amb totes les exten­si­ons pos­si­bles. N'hi havia també, més sapas­tres, amb menys ima­gi­nació o, direc­ta­ment, sense estris de pesca a l'abast, que van uti­lit­zar pals d'escom­bra o rudi­mentàries (juro que en vaig veure) peces d'un joc infan­til de neteja. La qüestió era que la cosa fluís i que es per­cebés enmig de l'oceà d'ense­nyes, que és un sin­tagma molt poc ori­gi­nal però cer­ta­ment des­crip­tiu de l'allau que va viure el cen­tre de Bar­ce­lona durant tot el dia.

Quan un gruix de la mani­fes­tació va deci­dir no con­ti­nuar per via Laie­tana i, a l'altura de la Gran Via, va deci­dir empren­dre el camí de la res­pi­ració assis­tida i del retorn a casa (“No patiu, avi, mar­xeu, ja heu estat comp­tat!”), encara hi havia mani­fes­ta­ci­ons capil·lars que s'ali­men­ta­ven i sobre­vi­vien en tot el perímetre de l'Eixam­ple. Just en aquell punt, sor­tien d'un hotel tres noies angle­ses amb la con­vicció de des­co­brir una ciu­tat atrac­tiva i fes­tiva. Ana­ven abi­lla­des i maqui­lla­des amb l'eufòria juve­nil de qui espera vés a saber què. Uns ves­tits extre­mats, una deco­ració exa­ge­rada (i pot­ser efec­tiva: lla­vis enro­gits sobre una pell clara i ten­dra) i unes ganes pocs dis­si­mu­la­des de con­que­rir el món. La cara d'estu­pe­facció que van fer just en posar els peus al car­rer (saba­tes pla­nes, amb detalls dau­rats, sandàlies no gens dis­cre­tes) hau­ria d'haver pre­si­dit les por­ta­des dels dia­ris de l'endemà.

La il·lusi­o­na­dora pas­se­jada encara esti­val s'havia con­ver­tit en tota una altra cosa. Eren tes­ti­mo­nis muts d'aque­lla gent que feia ser­vir pals, canyes i escom­bres per exi­gir dig­ni­tat. No sé si expli­ca­ran res als seus néts. Encara ho estan paint.