Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Tantes, tantes llengües, les d'Itàlia

Itàlia, per fi, ha rati­fi­cat la Carta Euro­pea de les Llengües Regi­o­nals o Mino­ritàries, donant així algun dret d'afir­mació pública a dotze llengües par­la­des al seu ter­ri­tori: albanès, ale­many, català, croat, eslovè, francès, fran­co­pro­vençal, friülès, grec, ladí, occità i sard. En certs casos són allò que queda d'antics o no tan antics retalls fron­te­rers (com l'ale­many o l'eslovè); en d'altres són llengües que mai no han tin­gut la sort de tenir un estat que les empari i que van dis­so­lent-se de mica en mica (com el fran­co­pro­vençal, l'occità, el friülès o el ladí); en d'altres són incrus­ta­ci­ons molt cir­cum­ci­da­des de llengües here­ves de vicis­si­tuds històriques i de migra­ci­ons diver­ses (com el català a l'Alguer, el grec, el croat o l'albanès). Ara bé, es podria pen­sar que el compte no és del tot exacte, o fins i tot gens exacte...

I les altres llengües? Què se'n fa (i no les cito totes) del pie­montès, del venecià, del sicilià, del napo­lità, del llom­bard, del lígur? Hi hau­ria en total unes trenta llengües par­la­des a Itàlia i abans de la rati­fi­cació de la carta, l'arti­cle 6 de la Cons­ti­tució ja deia que «la República tutela amb nor­mes específiques les mino­ries lingüísti­ques». Ales­ho­res, d'on ve, aquesta dis­cri­mi­nació? Jurídica­ment, aques­tes llengües exclo­ses no són con­si­de­ra­des com a font de cons­ti­tució de mino­ries lingüísti­ques sinó com a purs dia­lec­tes ita­li­ans. I la Carta Euro­pea espe­ci­fica que els even­tu­als dia­lec­tes de la llen­gua ofi­cial de cada país no entren en el seu camp d'acció. Es tracta doncs, bas­tant clara­ment, de l'ofi­ci­a­lit­zació d'allò que l'escrip­tor toscà Ser­gio Salvi va qua­li­fi­car de «democràcia lingüística sepul­tada». Els pie­mon­te­sos sem­blen haver estat els més viru­lents a l'hora de denun­ciar l'absència de reco­nei­xe­ment de la seva llen­gua, al punt que un movi­ment cul­tu­ral, la Gio­ven­tura Pie­montèisa ha pro­cla­mat la seva volun­tat de dir «Adiù, Ita­lia»...

El debat, doncs, gira al vol­tant de l'eterna qüestió de la diferència entre llen­gua i dia­lecte, debat que em guar­daré bé prou d'inten­tar reo­brir aquí... O, més aviat, recor­daré sim­ple­ment que en gene­ral es con­si­dera que dos par­lars cons­ti­tu­ei­xen dia­lec­tes de la mateixa llen­gua quan hi ha inter­com­prensió entre els par­lants. Si posem qua­tre dia­lec­tes ano­me­nats A, B, C i D, el fet que els par­lants de cada dia­lecte enten­guin els altres dia­lec­tes indica que par­len la mateixa llen­gua. Ara bé, en el cas d'Itàlia, les coses són més com­pli­ca­des, ja que aquesta inter­com­prensió no sem­pre exis­teix. S'ha ela­bo­rat, doncs, una teo­ria dife­rent que vol que si els par­lants de l'A ente­nen el B, si els del B ente­nen el C i si els del C ente­nen el D, ales­ho­res A i el D, tot i no ser inter­com­pren­si­bles, són dia­lec­tes de la mateixa llen­gua... I l'italià estàndard ser­veix de llen­gua sos­tre a tot­hom. Tot ple­gat, és d'una com­pli­cació que sem­bla haver estat con­subs­tan­cial a la idea mateixa d'Itàlia. A l'inici del segle XIV ja, Dante Alig­hi­eri inten­tava des­triar els dife­rents par­lars de la península itàlica, expli­cant a De vul­gari elo­quen­tia (edi­to­rial Eumo, traduït per Pep Gómez Pallarès) que hi havia «una diver­si­tat, pel cap baix, de catorze vul­gars» a Itàlia, els quals pre­sen­ta­ven vari­e­tats inter­nes al punt que «ens tro­baríem que en aquest minúscul racó de món hi ha mil vari­e­tats de par­lars dife­rents». Com és sabut, molta vari­e­tat faci­lita la vida dels uni­for­mit­za­dors, que pre­tex­ten la neces­si­tat d'un estàndard comú per era­di­car les diferències. El Dant, no tan cínic, tot i que cruel –«els sards imi­ten el llatí com el mico imita l'home»–, con­cloïa que «el vul­gar il·lus­tre, car­di­nal, àulic i curial d'Itàlia és el de totes les ciu­tats sense patri­moni exclu­siu de cap». Però no és segur que una con­clusió tan diplomàtica faci cap favor a llengües que, al segle XXI, con­ti­nuen sent menys­tin­gu­des per ser massa ita­li­a­nes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.