Un lloc en el món

Fa fere­dat obser­var com el sis­tema de democràcia libe­ral s'enfonsa len­ta­ment i ago­nitza abans d'haver arri­bat a la seva esplen­dor. Una de les evidències d'aital declivi se'ns revela per la impo­sició medi­a­tit­zada d'una fata­li­tat econòmica i social, que viola els prin­ci­pis del plu­ra­lisme filosòfic. El “no hi ha alter­na­tiva”, pro­cla­mat en el seu moment per Mar­ga­ret Thatc­her com a dogma irre­ba­ti­ble, ha aca­bat per impo­sar-se al diàleg tal com l'ente­nia en Rai­mon Panikkar: una neces­si­tat vital. Per con­tra, el dog­ma­tisme de les ide­o­lo­gies tota­litàries està tro­bant un relleu en l'ortodòxia soci­o­e­conòmica impe­rant; tot ple­gat té lloc men­tre els res­pec­tius par­la­ments per­den sobi­ra­nia en un ambi­ent enra­rit i ben pocs gosen qüesti­o­nar ober­ta­ment l'estat de coses actual.

La ins­tru­men­ta­lit­zació de la ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat democràtica ha con­ver­tit els meca­nis­mes par­la­men­ta­ris en sim­ples tràmits burocràtics per rati­fi­car totes les mesu­res ori­en­ta­des al des­ba­lles­ta­ment de l'estat del benes­tar. L'absència de debat en els mit­jans de comu­ni­cació resulta alar­mant. No és que no hi hagi veus crítiques, és que aques­tes encara es mouen per la perifèria i no tro­ben un espai on arti­cu­lar el seu judici d'una manera regu­lar. Pel que fa als par­tits, els pro­gra­mes elec­to­rals s'han con­ver­tit en un lli­bre en blanc: un cop gua­nya­des les elec­ci­ons no hi ha con­seqüències legals si un par­tit fa just el con­trari d'allò promès en cam­pa­nya.

Ras i curt: la idea for­mal de democràcia s'està ero­si­o­nant molt abans que hagi pogut intro­duir-hi ele­ments de cor­recció i, per tant, evi­tar el des­gast inhe­rent a qual­se­vol sis­tema; el model repre­sen­ta­tiu, en estat mig mori­bund, no en vol ni sen­tir par­lar i, de fet, sense que la ciu­ta­da­nia se n'adoni, a poc a poc cedeix nomi­nal­ment poder legis­la­tiu a instàncies com la “troica”, sen­si­bles al con­trol par­la­men­tari. En defi­ni­tiva, la desins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de la vida pública està pas­sant per alt a gai­rebé tot­hom. Pot­ser aquest és el cost de la subs­ti­tució de l'àmbit col·lec­tiu en la vida pública –i per tant política– per l'indi­vi­du­a­lisme post­mo­dern. Una con­seqüència, tot s'ha de dir, de l'adopció indis­cri­mi­nada del pen­sa­ment econòmic ultra­li­be­ral que, entre altres postu­lats, té com a fita natu­ral la dis­gre­gació i l'ato­mit­zació social, àdhuc en el món de l'orga­nit­zació labo­ral.

L'absència d'un “nosal­tres” impe­deix for­mu­lar pre­gun­tes bàsiques i opo­sar una resistència intel·lec­tual fona­men­tada en la cohesió. En aquest sen­tit, les xar­xes soci­als com Twit­ter o Face­book sim­bo­lit­zen el canvi de para­digma en reem­plaçar la crítica categòrica per l'anècdota vir­tual. Sigui com vul­gui, la qüestió fona­men­tal resta sense for­mu­lar-se: estem prou segurs de qui­nes són les con­seqüències d'una deter­mi­nada elecció? O bé: s'està obrant de manera justa i cor­recta? Pre­gun­tes indis­pen­sa­bles en temps d'incer­tesa que dema­nen a crits un debat obert que, rei­tero, ara per ara, no es pro­du­eix.

No hi ha lli­ber­tat sense dis­sidència. La vida activa –penso en Arendt– vol un com­promís que troba en l'acció la capa­ci­tat per començar una cosa nova; això equi­val a ocu­par un lloc en el món –un món obert a la comu­ni­tat–. Abans, però, l'home ha de tro­bar un sen­tit en el “nosal­tres”. La con­dició necessària per tal que hi hagi una veri­ta­ble “soci­e­tat civil” és la consciència col·lec­tiva. Això no obs­tant, aquesta con­dició no és sufi­ci­ent si no hi ha un marc on el plu­ra­lisme, un dels fona­ments de l'Europa democràtica, pugui desen­vo­lu­par-se. A hores d'ara, la uni­for­mi­tat pre­do­mi­nant hau­ria de ser objecte de pre­o­cu­pació i d'una severa crítica.