Opinió

La primavera catalana

No crec que a
ningú l'hagi de sorprendre
la deriva independentista

Em sem­bla men­tida que encara hi hagi qui defensa que els cas­te­llans no han entès mai els cata­lans i que aquesta és la clau del des­en­caix pas­sat i pre­sent. Sem­pre he estat con­vençut que ens ente­nen per­fec­ta­ment, massa i tot, i que el seu cap­te­ni­ment no s'explica pas per cap error de per­cepció de la rea­li­tat cata­lana. Si ara hi ha un error de càlcul en el seu vai­tot con­tra Cata­lu­nya com a nació caldrà veure-ho. No fal­ten gai­res dies per saber-ho.

Tam­poc no crec que a ningú l'hagi de sor­pren­dre la deriva inde­pen­den­tista en què ha entrat el país. Diguin el que diguin, es veia venir de fa temps. I no pas de fa qua­tre dies. Dels pri­mers símpto­mes, en fa una dècada ben bona. En tot aquest temps hi ha hagut l'ascens d'ERC, pri­mer, i en els últims tres anys, dues mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves i el tri­omf d'una CiU cada vegada més sobi­ra­nista en les elec­ci­ons cata­la­nes, muni­ci­pals i espa­nyo­les.

En tot el període democràtic, l'elec­to­rat català havia cal­cat prou bé el patró de com­por­ta­ment espa­nyol, amb l'espe­ci­fi­ci­tat autonòmica que ja es comprèn. Que aquest cap­te­ni­ment s'hagi cap­gi­rat i que en tres elec­ci­ons con­se­cu­ti­ves CiU s'hagi impo­sat i hagi com­ple­tat una tri­ple victòria inèdita no pot haver pas­sat des­a­per­ce­but a cap obser­va­dor, par­tit ni govern. Una altra cosa és que ens ho vul­guin fer creure. De fet, l'estratègia que estan seguint fins ara les for­ces polítiques espa­nyo­les, el PP, amb el des­a­com­ple­xa­ment que li atorga tenir el govern i la majo­ria abso­luta i des de l'arrogància de creure que Cata­lu­nya és d'Espa­nya, i el PSOE, amb la bra­vura del qui es bat en reti­rada i des del con­ven­ci­ment que Cata­lu­nya és Espa­nya, no és en abso­lut impro­vi­sada, segueix unes pau­tes ben estu­di­a­des: pri­mer, van igno­rar la rea­li­tat, com per treure importància als fets, i, segui­da­ment, perquè la rea­li­tat no es can­via per més que s'ignori, han pas­sat al con­tra­a­tac amb l'estratègia de la por.

Si hi ha un error de càlcul en aquest cap­te­ni­ment ha de ser, pre­ci­sa­ment, en els fona­ments d'aquesta estratègia. Pot­ser es pen­sen que tenen els cata­lans ben apa­mats i es cre­uen que anun­ci­ant-los la cai­guda de ja no se sap quan­tes pla­gues acon­se­gui­ran que es dei­xin de qui­me­res. Ja podria ser que con­fon­gues­sin la tendència al pacte dels cata­lans, que ja és gai­rebé pro­verbi, amb una covar­dia genètica.

Ara: la història del país no l'avala pas aquesta hipòtesi d'una pusil·lani­mi­tat tan natu­ral i ine­xo­ra­ble. Cada vegada que els cas­te­llans els han bur­xat més del compte, els cata­lans s'han aixe­cat i han obli­gat els seus diri­gents a seguir-los: 1640, 1714, 1918 i 1931, per citar les més con­tun­dents. Cas­te­lla, posem-hi Espa­nya, només ha pogut con­te­nir Cata­lu­nya a través de la guerra i la dic­ta­dura. Lla­vors, algú va escriure que Cata­lu­nya era com una eterna pri­ma­vera, perquè sem­pre rebro­tava. Si hi ha hagut seny, també hi ha hagut rauxa.

Han pas­sat molts anys, cer­ta­ment, però tot sovint fa l'efecte que som on érem. La Tran­sició va ser un pacte, aga­fat per una Cons­ti­tució i unes auto­no­mies que se li han girat en con­tra i que ni a Madrid con­venç ni convé. I ara, una altra vegada, els cata­lans han sor­tit al car­rer per dir que ja n'hi ha prou d'aquest pa que els pre­nen i no els tor­nen ni engru­nat i han exi­git als seus diri­gents que vagin pas­sant, si us plau. El paral·lelisme amb el 1714 és massa temp­ta­dor per no caure-hi en els temps de la Vic­tus.

De com aca­barà aquest enfron­ta­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, que és el que hi ha, no en sabem res encara. Enques­tes i vols rasants d'F-18, a penes. Els resul­tats de les elec­ci­ons del 25 de novem­bre ser­vi­ran per mesu­rar quina força i quant de coratge té la Cata­lu­nya que vol ser un estat tan inde­pen­dent com la Unió Euro­pea mana. També diran quant de pes té l'espa­nyo­lisme a Cata­lu­nya, més enllà del soroll que fan avui i que faran, molt més encara, durant la cam­pa­nya elec­to­ral. I, si de cas, s'haurà d'anar a bus­car l'àrbi­tre euro­peu. També aquí el paral·lelisme amb el 1714 és tan temp­ta­dor que val més no caure-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.