Opinió

Repartir papers

Per què aquesta
passió indeturable
a l'hora d'estigmatitzar el rival polític
amb els atributs del nazisme?

Ben segur que el resultat de les eleccions d'ahir no invertirà la tendència, ja ben consolidada pel que hem vist durant la campanya electoral: se seguirà qualificant de nazi el catalanisme sobiranista, i traient l'espantall de l'Alemanya dels anys trenta del passat segle XX com a barem per avaluar la realitat catalana de camí cap a una sobirania més plena. Durant les passades setmanes ho hem sentit en múltiples ocasions –en mítings, en articles, en entrevistes...–, i fins i tot s'han vist fotomuntatges –provinents de l'esquerra i de la dreta partidàries de l'statu quo constitucional– en què el president Mas era caracteritzat de líder de les SS, o parodiat en forma de Chaplin encarnant el Gran Dictador.

Allò que va passar a Alemanya durant els anys vint, trenta i quaranta es converteix en el súmmum de l'horror polític, la màxima barbaritat concebible a nivell col·lectiu. “Fer com Hitler” és l'acusació que remata excessives discussions polítiques, ja que la monstruositat del genocidi nazi és tinguda com l'extrem al qual tendeixen els lideratges polítics ambiciosos, siguin o no nacionalistes.

La imatge de la maldat total exterminadora més popularment coneguda –gràcies sobretot a Hollywood– passa pel nazisme i per les maniobres del partit nacionalsocialista una vegada conquerit el poder a partir de l'any 1932. També ens podríem demanar per què tota aberració ha de tenyir-se dels colors negres de l'uniforme d'Hugo Boss, i no dels rojos del comunisme, per exemple, quan ara ja sabem que les quantitats de morts, de mancances de llibertats i d'opressió totalitària que els règims comunistes van prodigar (i segueixen perpetuant en alguns racons del planeta) han estat esfereïdorament superiors.

El professor Daniel Goldhagen ens ha mostrat que el genocidi més sagnant de la història –en una ràtio de milions de morts per any en el poder– no és el de Hitler sinó el de Pol Pot, furiós comunista cambodjà. Però la palma de la depravació criminal se la continuen emportant els nazis en el pensament polític de les masses, tot i que això va contra qualsevol veritat acceptada pels historiadors. Faríem bé de posar cadascú en el lloc que mereix, fins i tot en la història universal de la infàmia.

Deixant aquest error –¿interessat?– de banda, per què aquesta passió indeturable a l'hora d'estigmatitzar el rival polític amb els atributs del nazisme? D'on surt aquesta pulsió per penjar l'esvàstica a tot aquell que porti el discurs polític a un terreny que no ens satisfà, encara que es vegi ben clarament que no seran mai superats els límits de la democràcia i que no perillin els drets més elementals de la ciutadania? Certament és el discurs de la por –“tornen els nazis”–, però em demano si més aviat amb aquest tipus d'arenga no se satisfà l'espectre del nazisme que es diu que es vol foragitar.

El nazisme consistia en primer lloc a excloure el rival polític del cercle de la humanitat. De cop i volta un determinat conjunt social –els jueus– i ideològic –els no afiliats al partit o que n'eren directament opositors– deixava de poder gaudir de les prerrogatives del vot, de la lliure disposició dels seus béns, de la llibertat de moviments i, finalment, de la vida. Eren “els enemics del poble”, per raons ideològiques o ètniques, i se'ls penjava una insígnia –groga, vermella, púrpura, rosa...–, a més de ser titllats de “rates” i de mil coses pitjors.

I no estan fent ara el mateix tots aquells que titllen de “nazis” els líders de l'opció per un estat propi català? Si durant els anys trenta del segle XX se'ls titllava de rates, què hi ha ara de més brut, de més terriblement excloent de qualsevol idea d'humanitat compartida que titllar algú de nazi simplement perquè s'hi està en desacord? No ens ha de sorprendre, doncs, descobrir que els antisemites que qualificaven de “rates” els jueus ara els anomenin “nazis”, també, pintant per exemple l'esvàstica en el centre de l'estrella de David o equiparant Israel amb l'Alemanya de Hitler, per culpa del desacord que es manté en la manera en què el govern de Tel Aviv gestiona el conflicte amb Palestina.

Però potser el que es pretén, més en el fons, no és tant hitleritzar el rival polític com ocupar l'altre paper: el de la víctima jueva. Tothom que perd unes eleccions democràtiques i se sent exclòs –i cau en la difamació “nazificadora” del just guanyador– es presenta a si mateix amb els atributs del perseguit. Si la desgràcia dels jueus dels anys trenta i quaranta és la mesura de tota catàstrofe universal, com no sentir-se una mica gelosos d'aquells que amb la seva sang han monopolitzat les llàgrimes de tot el món civilitzat? Hi ha un club exclusiu de marginats: per entrar-hi és necessari vestir-se amb els atributs dels jueus alemanys de fa setanta anys, però el primer pas és encolomar l'adjectiu nazi a l'opositor.

Aquesta estratègia vergonyosa no passa per una “banalització de l'Holocaust”, al contrari del que han dit alguns analistes. Més aviat es tracta d'una exaltació malaltissa, d'una deïficació que fa que tota disputa política sigui llegida a través d'aquella abominació, buscant qui ocupa cada paper –el jueu, el nazi– en aquesta trista farsa, com en els jocs infantils d'indis i vaquers. Si continuem llegint tota la història, passada i present, a través del que va fer Hitler contra el poble jueu estem abocats a admetre que aquest boig i fanàtic antisemita acabarà sent el pensador polític més influent de les èpoques futures.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.