Opinió

La columna

“Posar-se a to”

Si falla el to del discurs, falla tot

En la seva bio­gra­fia de Vol­taire, André Mau­rois diu que els jesuïtes del col·legi Louis-le-Grand li van ense­nyar retòrica, “donant gran importància a la forma i al to”. En lle­gir això, he recor­dat el Curs de Tècni­ques d'Expressió que em van impar­tir, des del grup Novo/Stu­dio, els pro­fes­sors Llo­renç Gomis, Josep M. Espinàs i Robert Coll-Vinent. Han pas­sat qua­ranta-cinc anys, però no l'he obli­dat mai, i sem­pre més m'ha ser­vit allò que vaig apren­dre en aque­lla ven­tu­rosa experiència. Recordo, per tant, les exigències bàsiques per a una bona expressió oral: 1. Les idees clares. 2. Les parau­les exac­tes. 3. La frase sen­zi­lla. 4. El to ade­quat. Aquells tres pro­fes­sors irre­pe­ti­bles, com els jesuïtes pari­sencs, insis­tien sobre­tot en la importància del to. El to, ens deien, és el regu­la­dor entre el llen­guatge i la situ­ació, i quan el llen­guatge emprat no cor­res­pon a la situ­ació, falla el to. I si falla el to falla tot, per clares que siguin les idees i per exac­tes que siguin les parau­les. L'ora­dor, deien, ha d'encer­tar el to, ha de “posar-se a to”.

Fa una tren­tena d'anys van pro­li­fe­rar els lli­bres i manu­als sobre l'art de par­lar en públic. Però ara, qui ho ense­nya això? La retòrica i l'oratòria sem­blen expres­si­ons nou­cen­tis­tes, rèmores inútils d'una època caduca. Per això molts dels nos­tres per­so­nat­ges públics han aca­bat par­lant com par­len, amb l'ine­vi­ta­ble avor­ri­ment del per­so­nal. Si dilluns pas­sat repassàvem les imat­ges que con­ser­vem impre­ses en el record, avui podríem evo­car els dis­cur­sos que ens han que­dat gra­vats a la memòria quan els hem escol­tat en directe o en una gra­vació, cadas­cun amb la seva frase clau: el “Paris libéré” de De Gau­lle, el “dream” de Lut­her King, el “Cata­lo­nia is a old nation” de Pau Casals, el “Tor­nando a casa” de Joan XXIII, el “Jamais à la guerre” de Pau VI, el “Ich bin ein Ber­li­ner” de Ken­nedy, el “Se abrirán gran­des ala­me­das” d'Allende, el “Ja sóc aquí” de Tar­ra­de­llas, el “Yes, we can” d'Obama...

Tots aquests dis­cur­sos els recor­dem per les parau­les, però sobre­tot “per la forma i el to”. És en el to on hi ha la màgia, l'emoció i l'eficàcia de la veri­ta­ble oratòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.