Desnonaments

La política hauria de servir per moderar la depredació que alguns homes tendeixen a practicar, i per compensar els desequilibris que aquell pillatge ocasiona. La majoria de polítics profereixen obvietats previsibles, però recordo això que va dir Ramon Trias Fargas, un polític de quan les granotes anaven amb sabre. Un pinyol de socialdemocràcia ara que tots se'n mostren, de socialdemòcrates, alguns perquè ho són, d'altres perquè no poden anar més lluny i els darrers com a tapabruts de les seves inconfessables pretensions. Pensava en la frase de Trias ara que els desnonaments s'han fet populars gràcies al tipus de veracitat que imposa la tele. En previsió de la meva malaptesa, vagi per endavant el meu absolut respecte per molts desnonats, víctimes d'aquesta cirurgia a budell obert de la crisi, sobretot pels qui no hi tenen responsabilitat, és a dir, els nens i algunes dones, excepte qui, mentre el desnonen, truca amb un mòbil de 400 euros.

L'equació del desnonament. Fa alguns anys, algú amb un sou petit i precari va comprar un pis sobrevalorat tramitant una hipoteca a trenta anys que s'ha d'amortitzar; el protagonista va arrossegar-hi la muller, sovint còmplice, i els fills. Aquestes criatures, que a vegades són quatre o cinc, de molt abans dels desnonaments, aquí i tot Europa, ja s'havien convertit en una clau que obria totes les portes dels “benestars socials”, a la vegada que han permès sempre al progenitor situar-se en el primer lloc a l'hora de beneficiar-se'n. Curiosa manera de premiar, a càrrec dels altres, la irresponsabilitat d'anar generant vides que no es poden assumir amb un mínim de dignitat. Tornem als desnonaments. El “propietari” del pis perd la feina, no paga i el banc que li va facilitar –literal: fer fàcil– el diner el vol fora: és la màquina legal. A França, per exemple, la llei limita la concessió d'hipoteques segons els ingressos i les raonables despeses que una prèvia avaluació del sol·licitant permet de constatar: Vostè, amb aquest sou, quatre fills, etc., no pot contractar una hipoteca; vagi de lloguer. Aquí, què feien els polítics que havien d'estendre aquesta xarxa de seguretat i no ho van fer? I cap on miraven quan no van regular legalment, com els del nord, les possibilitats de la banca per concedir hipoteques? On eren els que havien de posar sensatesa entre la banca, bèstia depredadora, i l'insensat que s'hipotecava amb la mateixa irresponsabilitat que posava fills al món? I des d'allà on són ara, no saben que no es poden deixar famílies al carrer?