En sabrem, de deixar de ser imbècils?
Ja ho sé que la sentència de Joan Sales ha estat repetida una i mil vegades. I més aquest any en què commemorem el centenari del naixement d'aquest editor i escriptor, que hauria de ser molt més conegut i, sobretot, molt més llegit a casa nostra. Però no importa, perquè si cal haurem de repetir-la i escriure-la mil cops més, perquè és una de les més lúcides per definir el que hem estat els catalans amb relació a nosaltres mateixos en els darrers segles. I perquè, perdonin que ho escrigui tractant-se de nosaltres, ens continua definint encara massa, tot i que en algun moment va semblar que sí, que volem deixar de ser imbècils. Però queda molt camí a recórrer encara. Ahir vam fer un pas.
“Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Ja ho he fet, ja l'he tornat a escriure. Però no és evident que Sales hi va tocar de ple? No és evident que durant segles hem intentat una mica de tot per continuar essent catalans, però no hem deixat de ser considerats pels altres uns imbècils? No seria hora que ens ho plantegéssim? És evident que la idea d'Espanya que ens han volgut imposar des de Castella no ens ha agradat mai, tot i que ha trobat servidors fidels entre catalans de soca-rel. I que la sensació que ens oprimien ha estat sempre present amb més o menys força entre la societat catalana, fins i tot en els temps més foscos de les dictadures que hem patit. Si ara mateix l'ofec econòmic és reconegut gairebé per tothom qui trepitja el Parlament en qualitat de diputat, encara que no estigui d'acord en com deixar de patir-lo, és a dir, sense que vulguin trencar amb Espanya, per què carai costa tant tot? Per què en aquelles coses fonamentals en les quals ens hi juguem la supervivència del país no hi ha un acord més o menys unànime entre les forces que es diuen catalanes? Per què el paper que s'ha jugat en el tema de la llengua davant l'atac espanyolitzador del govern de Rajoy conduït pel brau Wert contra la immersió lingüística no es trasllada a la resta de les coses importants, aquelles amb les que no cal jugar-hi? Per què costa tant posar-se d'acord i treballar en la mateixa direcció en allò fonamental? Com ahir. Perquè costa tant deixar de ser imbècils?
