Un ‘sabio catalán' a Mèxic
L'antropòleg va tornar el 2003 a la seva pàtria adoptiva perquè aquí la pensió de jubilació que li oferien no donava per a una vida com cal
Si Colòmbia tingué el seu sabio catalán –el berguedà Ramon Vinyes, segons contà García Márquez–, Mèxic té, encara, un altre sabio catalán en l'antropòleg Claudi Esteva Fabregat (Barcelona, 1918), que als seus 94 anys continua feinejant al Colegio de Jalisco, la benemèrita institució de la intel·lectualitat mexicana, d'on és mestre emèrit des de 2009.
El ‘sabio catalán' es féu integralment a Mèxic –on arribà, amb vint anys, el juny de 1939, a bord del mític vaixell de refugiats republicans Sinaia– i té un d'aquells itineraris professionals que fan caure d'esquena. Però resulta que aquest home –retornat a Madrid (1956) i a Barcelona (1968), ocupant llocs importants en la docència universitària i en institucions diverses, com la Escuela Nacional de Antropología e Historia, de Mèxic; la Universitat de Madrid, el CSIC (on dirigí el Centro de Etnología Peninsular); el Museo Nacional de Etnología de Madrid (on creà la Escuela de Estudios Antropológicos) i, en fi, nomenat, el 1972, catedràtic d'antropologia cultural de la Universitat de Barcelona, matèria i departament que Esteva Fabregat contribuí decisivament a crear a la Universitat–, doncs, resulta que aquest home ha hagut de tornar, des de 2003, a la seva pàtria adoptiva –l'estimada República de México–, perquè aquí la pensió de jubilació que li oferien no donava prou per a una vida com cal.
El també reconegut geògraf i catedràtic universitari Horacio Capel –que ha traçat la biografia de Claudi Esteva a la revista Geo crítica (1 d'abril de 2009)– lamenta aquesta situació i no entén que l'estament universitari espanyol i català no hagi pogut retenir una personalitat de l'antropologia cultural que ha rebut les màximes distincions internacionals i que tants deixebles ha format, entre els quals homes i dones significats d'aquesta especialitat i les branques científiques associades (Etnologia, Arqueologia, Lingüística i Antropologia física), com Josefina Roma, Marina Subirats, Maria Jesús Buxó, Joan Prat, Llorenç Prats, Jesús Contreras, Dolors Comas d'Argemir, Oriol Romaní, Joan Bestard, Lluís Calvo o Jesús del Rio Mateu, entre els coneguts.
Jo he conegut Claudi Esteva fora de les aules (i ja em sap prou greu), però aquest home –que sembla reunir totes les humanitats del món, de tant que les ha estudiades– exerceix la seva exquisida sociabilitat tant a dins com a fora de l'àmbit educatiu, perquè ha demostrat que per a ell tot l'espai humà és propici al coneixement i a l'intercanvi.
La meva coneixença d'ell arribà l'abril de 1992, en ocasió de l'exposició antològica, a Barcelona, de l'escultor Josep Cañas (Banyeres del Penedès, 1905 - el Vendrell, 2001), un altre tipus humà de consideració, que Claudi conegué el 1947, essent estudiant, al Museo Nacional de Antropología de México, una coneixença que fou també decisiva per a l'extensa i impressionant sèrie d'escultures, dibuixos i pintures del món indígena mexicà que realitzà Cañas durant set anys, recorrent el país de cap a cap, gràcies al guiatge geogràfic i etnològic que li proporcionà el jove compatriota exiliat. Al cap dels anys, el 2000, tota l'obra de Cañas feta ben a prop d'asteques i huicholes, de chamulas i tarahumares, entre tantes ètnies que conegué, va reunir-se en un monumental volum, Mèxic. Els meus anys amb els indígenes (Viena Art), amb un extens pròleg –no podia ser d'altri– de Claudi Esteva Fabregat, que parlà de Cañas com “d'un clàssic que ha fet clàssics els indígenes”.
Amb aquests antecedents, jo volia retrobar el sabio catalán, i l'ocasió va venir, l'agost passat, en convocar-se a Guadalajara un congrés sobre l'exili català, organitzat per l'Institut Ramon Llull, la universitat d'aquesta capital mexicana i el Colegio de Jalisco, presidit dotze anys per un altre sabio d'arrels ben catalanes, però ja nat a Mèxic DF, José M. Murià, carretejat al ventre de sa mare, Anna Rouret, en una altra odissea marítima d'exiliats, el 1942.
Amb Claudi i la seva esposa –la també antropòloga Berta Alcañiz, tarragonina– vam tenir un col·loqui on em vaig fer càrrec més a fons de la humanitat, humanisme i humanitarisme d'aquest rellevant científic social, testimoni juvenil i entusiasta de la revolució de 1936, de la qual es desenganyà després de veure com era conduïda per anarquistes i comunistes i que, en la solitud mexicana de milions de veus, els anys 40, reinventà la seva personalitat cap a la comprensió integral de l'home. Fa pocs dies, enyorat de Catalunya com un rossinyol de la boscúria, vaig poder tornar-lo a abraçar a l'Ateneu Barcelonès, en una ronda d'amics, entre els quals Artur Bladé i Font (exiliat de ben jove també a Mèxic), el periodista Santiago Vilanova i l'editor Antoni Adell.
