Opinió

Sense alternativa

El pacte tancat entre CiU i ERC, el més conseqüent en l'escenari a què hem desembocat, és una etapa més de la confrontació inevitable que s'ha anat congriant

Hem sal­pat, doncs, cap a la con­fron­tació amb Espa­nya, inde­fec­ti­ble­ment. Ja no hi ha marxa enrere pos­si­ble, ni tan sols sem­bla haver-hi espai per a la nego­ci­ació. L'espa­nyo­lisme ha por­tat voluntària­ment i con­vençuda el cata­la­nisme per la senda de l'inde­pen­den­tisme, també, i sobre­tot el nos­trat, que li ha fet de cap de pont. L'eix naci­o­nal s'ha des­plaçat clara­ment cap a posi­ci­ons sobi­ra­nis­tes, al car­rer el 10 de juliol de 2010 i l'Onze de Setem­bre pas­sat i al Par­la­ment. La feblesa de CiU, la trom­pada del pre­si­dent Artur Mas a les elec­ci­ons avançades del 25 de novem­bre, és la for­ta­lesa d'ERC i la deter­mi­nació inde­pen­den­tista. El pacte tan­cat entre CiU i ERC, el més con­seqüent en l'esce­nari a què hem desem­bo­cat, és una etapa més de la con­fron­tació ine­vi­ta­ble que s'ha anat con­gri­ant.

La broma dura des de fa uns quants anys: el cata­la­nisme ha res­post a totes les enves­ti­des de l'espa­nyo­lisme des de la segona tran­sició de José María Aznar i, no en trau­rem res d'enga­nyar-nos, n'ha sor­tit mal­pa­rat. La reforma de l'Esta­tut, les sentències del Suprem i el Cons­ti­tu­ci­o­nal que ha pro­pi­ciat li ha donat la cober­tura jurídica necessària per des­fer­mar l'ofen­siva legis­la­tiva actual. Va ser un error aque­lla reforma de l'Esta­tut? O, hi havia una alter­na­tiva? Tant se val ara, les res­pos­tes: el que és subs­tan­tiu és que ara ja no es pot des­fer el camí recor­re­gut. És ara o mai, es pro­clama des de l'inde­pen­den­tisme amb con­ven­ci­ment i espe­rança. També ho pro­posa l'espa­nyo­lisme en el seu vai­tot espa­nyo­lit­za­dor. I és cert: si mai hi va haver espai per al reple­ga­ment inte­rior, com un refugi per a defu­gir el con­flicte, en una mani­o­bra tàctica d'enfor­ti­ment, ara ja no hi és: el camp és obert del tot. Cal saber-ho: en l'ara, també hi ha el mai.

El naci­o­na­lisme s'ha fet inde­pen­den­tista a corre-cuita, gai­rebé d'un dia per l'altre, que vol dir que se n'ha fet més per reacció als afronts rebuts que no pas per con­vicció, allò de la car­tera i la ban­dera, i no hi fa res, sem­pre ha anat una mica així, tots els pro­ces­sos d'inde­pendència tenen un moment d'acce­le­ració en què els fac­tors iden­ti­ta­ris, les essències naci­o­nals, s'unei­xen a d'altres de con­veniència econòmica, per­so­nal o col·lec­tiva, que l'eixam­plen i el cohe­si­o­nen, o de mera super­vivència, no obs­tant, en el cas català, encara està per demos­trar que el naci­o­na­lisme hagi cres­cut en nom­bre abso­lut, en tot cas, que ho hagi fet en una mesura nota­ble que ser­veixi per gua­nyar amb clare­dat la dis­jun­tiva d'inde­pendència sí o no, i que s'hagi fet prou sòlid i granític.

Els resul­tats del 25 de novem­bre han dei­xat les posi­ci­ons gai­rebé com esta­ven abans, però amb dues diferències sig­ni­fi­ca­ti­ves: la pri­mera, posi­tiva, és la fi de l'ambigüitat, que es pot per­so­na­lit­zar amb els com­pro­mi­sos adqui­rits per CiU (el de CDC, almenys), i la segona és la pola­rit­zació de les posi­ci­ons que ha tin­gut com a con­seqüència més imme­di­ata i greu la fi de la cen­tra­li­tat, ben iden­ti­fi­ca­ble amb la pèrdua de pes polític i social del PSC, un par­tit abs­ten­ci­o­nista i eslle­ne­gat, víctima dels seus dimo­nis interns i incapaç de cosir-se les esfi­la­gar­sa­des vores naci­o­nals.

La con­fron­tació ins­ti­tu­ci­o­nal defi­ni­tiva és ine­vi­ta­ble i la tenim a tocar. S'agreu­jarà l'enfron­ta­ment que lliu­ren for­ces molt desi­guals, entre un estat nació i una nació que vol exer­cir com a estat men­tre malda per des­fer-se de les gar­res que l'esca­nyen, aplega for­ces i encara no sap amb quins ali­ats podrà comp­tar. La manera de fer de l'espa­nyo­lisme pot ser tan bar­roer, tan bèstia i tan poc democràtica i amb tants pocs escrúpols com es vul­gui, però té la con­tundència i l'eficàcia dels apa­rells jurídics, econòmics, polítics, diplomàtics i poli­ci­als amb què compta un estat que ho és de fa segles. No se li ha de tenir por, però sí que cal mirar-se'l amb res­pecte. Val més saber-ho i pren­dre'n consciència. Ni que sigui per saber què s'hi juga la nació cata­lana i els cata­lans en l'envit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.