Opinió

L'estat de la nació

Ens hem atorgat un privilegi –tornar a començar– que no és dat als pobles si no és fruit de la seva voluntat

La història s'ha acce­le­rat. Ines­pe­ra­da­ment, com sem­pre passa quan els grans can­vis tenen lloc. Al cen­tre d'aquest sisme hi ha el que T.S. Eliot ano­me­nava “les vas­tes for­ces imper­so­nals”, no sense rebre la crítica d'aquells que, com a l'antiga Grècia, cre­ien en el geni indi­vi­dual com a força motriu de la història. En tot cas, Cata­lu­nya es troba “sus­pesa en els llimbs” per citar l'afor­tu­nada màxima de l'his­to­ri­a­dor Eric Hobs­bawn –recent­ment tras­pas­sat– en refe­rir-se a la Viena poste­rior a la Pri­mera Guerra Mun­dial “et sen­ties entre un món que havia que­dat enrere i un altre que havia de néixer”.

Sóc de l'opinió que, passi el que passi, mai res tor­narà a ser igual –i així ho con­fir­men les dades de les dar­re­res elec­ci­ons amb clara majo­ria favo­ra­ble a con­vo­car un referèndum–. Fins i tot, si no s'arriba a port hem dei­xat enrere la por d'expres­sar ober­ta­ment un anhel col·lec­tiu de lli­ber­tat. A trans­for­mar en acció una idea, recor­dem-ho, llar­ga­ment covada. Per això mateix crec que en tot aquest procés caldrà ser per­sis­tent, ensems que per­su­a­siu. Per­sis­tent, a fi de man­te­nir el rigor que ha d'ali­men­tar el relat; no valen les excu­ses: ara més que mai la intel·ligència ha d'arti­cu­lar un dis­curs intel·ligi­ble i con­vin­cent. I per­su­a­siu, per der­ro­tar la mal­fiança, en la raó aixo­plu­gats i sense per­dre mai les for­mes. Per fer enten­dre, com diu en Rubert de Ventós, que “per abraçar-se cal ser dos”.

I és que la rea­li­tat és ben tos­suda: l'encaix entre dues volun­tats política­ment dife­ren­ci­a­des no ha fruc­ti­fi­cat. Són gai­rebé qua­ranta anys de malen­te­sos. La lli­ber­tat, és cert, genera inqui­e­tud. Però també espe­rança. En aquest sen­tit, cal atiar el debat i obrir-lo a tot­hom sense dei­xar cap matèria a banda. Vivim una de les cri­sis més grans de la història del con­ti­nent. Tot ple­gat, s'haurà de con­tex­tu­a­lit­zar, pre­ci­sa­ment, per apai­va­gar temors i crear empa­tia entre els sec­tors que encara des­con­fien i fer cop­sar que la nació som tots els que ja hi som.

Hi ha qui creu que la crua rea­li­tat social ha de que­dar al marge del debat; en aquest punt no puc estar més en des­a­cord. No em dema­neu que no parli de justícia. No em dema­neu que ignori els humils. Car, per què, si no, volem un país lliure d'opressió? Desen­ga­nyem-nos: d'això també caldrà par­lar-ne. Sí, sense dog­mes, i amb els ulls posats en un horitzó polític reno­vat que tin­gui en compte la nos­tra huma­ni­tat.

Té sen­tit par­lar d'una volun­tat comuna, en el si de la qual es mani­festi sense tra­ves la plu­ra­li­tat de l'ésser? En un escrit sobre la volun­tat, Rovira i Vir­gili defi­neix aquesta facul­tat com el fac­tor trans­cen­dent de la consciència. Sense aquesta trans­cendència la consciència col·lec­tiva no s'expressa. I tot just ara estem en un moment de rede­fi­nició històrica del nos­tre poble; un moment d'una natu­ra­lesa que no dóna gaire marge a la “peresa d'espe­rit”. En res­posta a la pre­gunta, crec que “les vas­tes for­ces imper­so­nals” ens han posat davant d'un gran mirall; tenim, per tant, dues opci­ons: con­ti­nuar sub­or­di­nats com a indi­vi­dus o bé eri­gir una nació –una volun­tat comuna– que renovi la font dels seus valors.

Volem ser un poble culte o pre­fe­rim seguir pel camí de la medi­o­cra­tit­zació? Entre la matèria i l'espe­rit, no hi ha una mesura que ens apropi a un ideal on la bellesa pre­do­mini? Cal pen­sar en un país obert on tot­hom tin­gui cabuda, capaç de cap­gi­rar d'arrel algu­nes de les tares que hem adop­tat en nom d'un fals progrés. Ens hem ator­gat un pri­vi­legi –tor­nar a començar– que no és dat als pobles si no és fruit de la seva volun­tat. Al meu enten­dre, aquesta qüestió ens obliga a mirar dins nos­tre i, en silenci, refle­xi­o­nar sere­na­ment sobre allò que som i cap on anem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.