La columna
Els vius i els morts
Els difunts sobreviuen en el nostre record
Últim dia de l'any. Passejo per una zona devastada de la meva ciutat. A quatre passos de la plaça del Vi, els darreres de l'ajuntament i el Teatre Municipal mostren impúdicament les seves vergonyes. Aquesta és la part del Barri Vell que mai no ha estat protegida, sinó perpètuament menystinguda i abandonada. Fa anys que l'esplanada ensenya les tripes d'un aparcament subterrani a mig fer. En el carreró destrossat, gairebé impracticable, veig els darreres de la casa on vaig néixer; al seu costat, un enorme casal és a mig demolir i una grua s'aixeca com la promesa, potser vana, d'una hipotètica rehabilitació. La casa on va néixer l'escultor Ricard Guinó té la porta tapiada amb totxos; a la casa on va néixer Joaquim Ruyra hi ha dues plaques il·legibles, profanades pel temps o pels grafits d'uns brètols. Aquests són els morts que van desapareixent sense que la municipalitat ni la ciutadania s'immutin. El villancico cruel que s'escampa aquests dies per la pell de brau ho diu ben clar: “Y nosotros nos iremos / y no volveremos más.”
Però no és veritat. És cert que tots morirem, però no és cert que cap mort no torni. Els morts sobreviuen i tornen gràcies al nostre record. A l'exposició Parva Gerunda, inaugurada fa poc al Museu d'Història de Girona, s'explica que per als romans les persones no morien del tot fins el dia que queien en l'oblit; per això posaven els sarcòfags i les esteles arran dels camins, amb els noms i els cognoms dels difunts ben visibles, perquè la gent els anés llegint mentre passava i així no s'escapessin de la memòria col·lectiva. Aquesta és una creença que hem heretat: si tenim els noms dels morts escrits al cap i al cor, si alimenten els nostres pensaments i remouen els nostres sentiments, això vol dir que encara són vius; viuen i ens fan companyia com ens en van fer en vida. Per això avui, enmig d'aquest paisatge desolat, repasso i repeteixo els noms de les persones estimades que la mort s'ha endut aquest any abans d'hora –tinc una llista llarga– i recordo el poema de Joan Colomines: “Guardeu a dins les veus dels que no hi són. / Sense la seva veu no fórem altra cosa / que improvisats cridaires.”
