PSC: menyspreu als orígens

Sovint la fata­li­tat també intervé en la història d'un país. Fata­li­tat fou que l'Hos­pi­tal Tru­eta de Girona no estigués prou equi­pat per aten­dre totes les pato­lo­gies de car­di­o­lo­gia i hagués de des­viar a l'Hos­pi­tal Bell­vitge el malau­rat Josep Pallach, en el qual va morir a les seves por­tes l'11 de gener del 1977 d'una insu­ficiència car­di­o­vas­cu­lar. Amb la des­a­pa­rició del carismàtic líder del Rea­gru­pa­ment Soci­a­lista de Cata­lu­nya s'ini­ci­ava el prin­cipi de la fi del soci­a­lisme català, divuit mesos abans que es produís el congrés de fusió (d'absorció, per part del PSOE) dels par­tits soci­a­lis­tes cata­lans (el PSC-C i el PSC-R), amb la fede­ració cata­lana del PSOE, el 16 de juliol del 1978.

Tras­pas­sat en Josep Pallach, els altres líders del Rea­gru­pa­ment (amb el Josep Aldea al cap­da­vant) ni sabe­ren, ni inten­ta­ren ser fidels al lle­gat ideològic i polític que dei­xava el malau­rat líder empor­danès. Faig aquesta afir­mació perquè vaig ser mili­tant del PSC-R i mem­bre del seu con­sell naci­o­nal, cosa que em va donar l'opor­tu­ni­tat de tenir llar­gues con­ver­ses amb en Pallach, tant abans com després dels con­sells, així com en algun dels mítings que vam fer a ter­res giro­ni­nes. Quan ell ja ens havia dei­xat, vaig par­ti­ci­par en el congrés “de fusió”, en què vaig pre­sen­tar esme­nes a la ponència ofi­cial, amb la intenció d'evi­tar l'esmen­tada absorció. En aca­bar el congrés, vaig creure que la coherència em dema­nava donar-me de baixa del que havia esde­vin­gut el PSC-PSOE.

Avui, encara segueixo pen­sant que si en Pallach no s'hagués mort, aque­lla dis­sor­tada absorció del soci­a­lisme català, per part del PSOE, no s'hagués produït. Si més no, el PSC-R no hi hagués par­ti­ci­pat, ja que ell no es plan­te­java cap mena de vin­cu­lació amb el PSOE. Pallach m'havia mani­fes­tat que desit­java, amb l'ajuda del líder de la soci­al­de­mocràcia ale­ma­nya, Willy Brandt, amb el qual l'unia una gran amis­tat, poder acon­se­guir que el Rea­gru­pa­ment fos admès per la Inter­na­ci­o­nal Soci­a­lista com a mem­bre de ple dret per tal que el PSC mai fos depe­nent del PSOE, man­te­nint-hi, això sí, una fra­ter­nal relació, igual que amb el PSF, o qual­se­vol altre par­tit soci­a­lista euro­peu. Era un somni gens fàcil d'asso­lir que, dis­sor­ta­da­ment, també va morir aquell fatídic dia a Bell­vitge. En aquells moments, no hi havia la cons­ci­en­ci­ació sobi­ra­nista d'ara, però sí que exis­tien uns ante­ce­dents històrics del jaco­bi­nisme del PSOE prou evi­dents per ser tin­guts en con­si­de­ració, i que, no obs­tant això, cap dels líders que van pro­moure el mal ano­me­nat congrés de fusió van voler tenir en compte. Trenta anys després, s'està evi­den­ci­ant l'error d'aque­lla fusió...

D'ales­ho­res ençà, els mili­tants del PSC, amb ànima del PSOE, varen des­plaçar, gra­du­al­ment, els cata­la­nis­tes, fins a reduir-los a sec­tor resi­dual i sense pes específic, alhora que el vai­xell soci­a­lista mos­trava sig­nes inequívocs de nave­gar seguint més les ordres de Fer­raz que de Nica­ra­gua, o, el que és el mateix, apli­cant deci­si­ons sovint con­tra­ries als interes­sos de Cata­lu­nya. Això s'ha accen­tuat més des que en Pere Navarro (previ arra­co­na­ment dels pocs líders cata­la­nis­tes exis­tents), capi­ta­neja la nau, que s'ha endin­sat (mal­grat les greus man­can­ces estruc­tu­rals del vai­xell) lluny de la costa cata­lana, nave­gant con­tra cor­rent i amb fort tem­po­ral de mes­tral, rumb a un més que pro­ba­ble esfon­dra­ment defi­ni­tiu. Ell ha menys­tin­gut, sense escrúpols, els orígens cata­lans del PSC, fins a con­ver­tir-lo, només, en el PSOE de Cata­lu­nya, i, el que és pit­jor, nave­gant en con­tra de la volun­tat ciu­ta­dana, expres­sada en la Diada de l'Onze de Setem­bre i, mas­si­va­ment, el 25-N.

Ni l'anun­ci­ada revisió de la crisi del par­tit, anun­ci­ada per aquest gener, ni la refun­dació interna que pro­pugna en Joa­quim Nadal, ins­pi­rant-se, segons diu, en el Rea­gru­pa­ment d'en Pallach (que també inter­preta mala­ment la seva filo­so­fia), pot fer reei­xir el PSC-PSOE. Només un tren­ca­ment defi­ni­tiu dels seus mili­tants cata­la­nis­tes podria faci­li­tar refun­dar un nou par­tit d'arrels inequívoca­ment cata­la­nes.