Opinió

Sobre sobiranies

La norma constitucional, frontera entre la sobirania política
i la jurídica, sols viu
en el consens sobre
la seva aplicació

Sobirà és qui no té per sobre ningú altre que exerceixi el poder. Difícil de realitzar en un context com l'actual, multipolar, teixit per vectors de força econòmica i geopolítica que fan de la llei més una excusa que el suport de la voluntat popular. Si ens quedem en la teoria, però, la sobirania té dues vessants, una de política i l'altra jurídica, íntimament relacionades. La sobirania política suposa el reconeixement de la comunitat que qui s'afirma sobirà ho és. Dir que Catalunya té dret a decidir sobre el seu futur, és a dir, sobre la forma jurídica que haurà d'adoptar, pressuposa que és políticament sobirana, doncs si no ho fos, quina legitimitat tindria per formular-se preguntes sobre el que vol esdevenir?

La sobirania jurídica sols la té la norma jurídica suprema d'un ordenament i l'Estat que en ella es personifica. L'Estat espanyol és sobirà perquè la Constitució (que és la norma suprema, art 9.1) diu que el poble espanyol, políticament sobirà, així ho ha decidit. Així doncs, quan s'afirma que el poble català té dret a decidir què vol ser, s'està pressuposant que encara no ho és; per tant, la sobirania jurídica està per construir, no existeix encara. La sobirania jurídica de Catalunya s'instrumentaria mitjançant una constitució i un estat propis.

Conseqüència del que he dit fins ara és que s'equivoca el PSC quan afirma defensar el dret a decidir, si al mateix temps nega la sobirania política de Catalunya; i s'equivoca ERC quan entén que és requisit irrenunciable en el procés l'afirmació de la sobirania jurídica de Catalunya. De fet no hi ha millor argumentació per a la cohesió de tots els que diuen que Catalunya té dret a decidir que afirmar que la sobirania política afirmada ha de servir per conquerir-ne la jurídica. En realitat no és més que dir d'una altra manera que la nació sense estat vol un estat, que la voluntat política manifesta ha de vestir-se amb la norma expressament autoafirmada sobirana.

Per passar de la sobirania política a la jurídica s'han de trencar plats, no hi ha més remei. S'equivoquen els que diuen que això pot ser un procés legal i acordat. Seria acordat, si l'Estat sobirà espanyol cedís, com ho va fer per a la seva integració a la Unió Europea, part de la seva sobirania jurídica. Però la legalitat constitucional (l'espanyola, el Regne Unit és una altra cosa) sols permet aquest tipus de cessió de sobirania d'una manera molt limitada i envers organitzacions supranacionals (art. 93). Internament afirma la seva indivisibilitat; per tant, s'ha d'entendre raonable que la vicepresidenta Sáenz, amb la Constitució a la mà, negui la menor, la sobirania política de Catalunya, i per tant, barri la major, la possibilitat que Catalunya, si votés sí en un referèndum que afirma impossible, esdevingués estat sobirà, propi o com se li vulgui dir, fins i tot en el si d'una esotèrica (i duraniana) confederació d'estats (ibèrics?).

Per tant, tècnicament l'encerten PP i C's en negar el debat. Tanmateix, el seu únic (i no petit) problema és la realitat. Poden afirmar que es tracta d'una realitat malalta, com va dir el president Aznar i han reblat alguns intel·lectuals en tertúlies i manifestos, però són tants, els malalts, que potser haurien de pensar si no es tracta més aviat que respiren en un altre paradigma. Poden afirmar que la Constitució Espanyola va ser referendada també a Catalunya, però sense haver de recórrer a l'absurd de dir que molta gent no la va votar, n'hi ha prou de recordar que cap norma constitucional democràtica sosté la seva vigència en la força i la violència. La llei pot ser imposada a cop de martell, perquè l'Estat s'atribueix el monopoli de la força; però la norma constitucional, frontera entre la política i el dret, entre la sobirania política i la jurídica, sols viu en el consens sobre la seva aplicació. La Constitució Espanyola és norma suprema però Catalunya des de dins i Alemanya des de fora qüestionen la seva sobirania política, com a resultat del desencert, els interessos obscurs i el driblatge curt dels partits. Té els dies comptats, si no creiem en els miracles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.