La llei dels polítics sense llei

Dia sí, dia també, els mitjans de comunicació ens regalen meravelloses mostres del tarannà personal i moral dels nostres polítics, d'aquestes persones que cada quatre anys escollim (i vist és que veiem amb molt poc ull) per tal que tinguin cura dels nostres destins.

Així les coses ens trobem al cor d'una crisi ferotge que paguem els de baix i que, com a mínim els de dalt, que són els que se suposa que en saben, ens haurien d'haver anunciat i, qui sap, potser fins i tot ajudar-nos a evitar. Però, ves per on, la tisora sempre branda cap al mateix costat, cap avall i mai, mai, mai, es gira cap amunt (i si ho fa, ho fa d'una manera testimonial que després ja es compensarà per un altre costat menys evident).

Enmig d'aquest degoteig de grans, petites i mitjanes corrupcions, presumptes corrupcions, hipotètiques corrupcions i inventades corrupcions, sentim, dia sí, dia també, la veu dels polítics escampant als quatre vents la seva innocència de classe i, quan no hi ha altre remei, (les proves manen) dient que es tracta d'un cas aïllat i insòlit i que la classe (la casta) en bloc és més pura que l'aigua de muntanya.

Val, tenim bona fe i comprem Jack l'esbudellador com a animal de companyia i acceptem que la humanitat és bona i que es dóna bufetades per entrar en una llista electoral amb garanties de sortir escollit només per un afany desmesurat de servir el proïsme amb vocació, devoció i ganes i que, com diuen ells mateixos, la classe política és honrada, transparent i virginal. Així les coses, com és que cada dia ens colpeix un nou cas de corrupció, que cada dia hi ha algú que ha volatilitzat diners públics i els ha convertit en patrimoni personal?

Corre aquella dita sobre la dona del Cèsar i, personalment, tinc la sensació que la cosa no deu ser tan neta quan després dels anys que fa que vivim en democràcia, els polítics han estat hàbils i sol·lícits a l'hora de legislar sobre coses que afecten a tothom i, per contra, s'han vist impossibilitats i incapaços a l'hora de redactar una normativa pràctica i ètica que reguli les seves funcions i les seves anades i vingudes.

Com pot ser que els partits, que només es nodreixen de les quotes dels militants (i n'hi ha molts que no paguen) i de les aportacions de l'Estat, puguin invertir en campanyes milionàries, en immobles de luxe al centre de qualsevol poble o ciutat i puguin viure a tot tren? Ningú no ha mirat mai d'on surten tants diners, ningú no estableix la relació entre les donacions “anònimes” i els favors rebuts o per rebre?

I em pregunto, no seria la millor mostra d'honradesa col·lectiva promulgar una llei que regulés les aventures, les influències, les butxaques i les accions del polítics? No seria el millor antídot contra la temptació, i fins i tot contra la sospita, un marc legal que regulés fil per randa la seva activitat i que castigués de manera ràpida i exemplar el delicte en exercici del càrrec?

Un camí legal que no facilités el transfuguisme interessat, que no permetés els canvis de partit (amb càrrec i premi) d'un dia per l'altre, que perseguís els 3%, els suborns, les prevaricacions, els regals, els enriquiments, que permetés fer un seguiment del patrimoni dels polítics i valorar si amb un sou de regidor i una declaració de patrimoni que diu que només tens un Seat Panda com a única propietat, la teva dona i els teus fills de 3 i 5 anys tenen tres apartaments a Nova York, una mansió d'estiu a les Fidji i cinc comptes secrets a Suïssa (que ja que hi som, també s'haurien de prohibir per mitjà d'una llei internacional de gran abast).

Potser així, fent una llei que abolís els privilegis, que remunerés de manera justa una feina ben feta, s'aconseguiria que l'opinió pública pensés que la classe política és honrada i treballa per altruisme social i no per benefici propi o de partit i que tots plegats no tinguéssim la sensació que els polítics viuen al marge de les lleis que ells mateixos promulguen.