Films sense retorn

Nagisa Oshima va morir fa uns dies i, com tants d'altres, vaig pensar en L'imperi dels sentits, que vaig veure quan encara no havia fet els divuit anys (semblava més gran i en aquells primers anys postfranquistes de la transició política, quan van arribar pel·lícules llargament prohibides per la censura o que no l'haguessin passat abans, mai no vaig tenir problemes per entrar al cinema) gairebé al mateix temps que la meva mirada atònita va ensopegar amb Saló, l'últim film de Pasolini. Totes dues pel·lícules (la primera de 1976 i la segona de 1975) participen d'una certa voluntat de transgredir uns límits, però no és que pretengui posar-les en un mateix sac: la d'Oshima és una exploració extrema dels efectes devastadors de la passió sexual, esdevinguda una obsessió per la qual hi ha el desig de posseir l'altre a través del seu cos i una pulsió destructiva que ho serà de la mateixa passió o la d'aquells que la pateixen; la de Pasolini és un treball polític sense contemplacions que mostra com el feixisme, manifestació culminant del capitalisme, representa la cosificació absoluta de l'altre, el seu ús com un objecte explotat, sotmès, manipulat i degradat. Al capdavall, potser les dues pel·lícules ho són sobre les relacions de poder (a L'imperi dels sentits, inicialment, hi ha la d'una criada d'un hotel amb el seu cap) a través dels cossos, però si per mi estan tan relacionades és perquè, veient-les amb pocs dies de diferència, van significar una experiència límit (o el seu traspàs) sense retorn possible: una innocència se'm va perdre per sempre. Hi vaig percebre alguna cosa obscena que vaig haver d'afrontar. No he volgut, sentint que no podia, veure-les mai més. Però sempre més les he tingut presents. No puc oblidar-les. I em recorden que, a diferència d'aquestes, el sexe i la violència es mostren sovint sense un pensament al darrere.