Descoberta d'un document històric

Otto Frank va vendre els drets per a la representació teatral del diari de la seva filla Anna a dues persones. No parlarem de qui va explotar-los, sinó de qui no ho va poder fer: Meyer Levin, escriptor, periodista i crític de cinema nord-americà, sobretot reconegut com l'autor d'una novel·la, Compulsion. L'obra s'inspira en un fet real protagonitzat per dos joves acomodats de Chicago (la ciutat on va néixer Levin l'any 1905) que, a la manera d'una juguesca, cometen un crim sense motiu que vol ser perfecte, però deixa proves evidents. Publicada el 1956, vint anys després dels fets, la novel·la té una adaptació cinematogràfica de Richard Fleisher (de 1959 i amb el mateix títol original de la novel·la, però rebatejada a l'estat espanyol amb el nom d'Impulso criminal), amb una participació espectacular d'Orson Welles, que hi interpreta l'advocat defensor dels assassins, que fa un apassionat al·legat contra la pena de mort. Levin també és celebrat per la seva primera novel·la, Frankie and Johnny, la història d'amor contrariat de dos adolescents (una mena de Romeu i Julieta al Chicago dels anys vint, publicada el 1930.

El cas és que Meyer Levin va dedicar part dels últims trenta anys de la seva vida a querellar-se contra Otto Frank. Se li va convertir en una obsessió, de manera que hi va haver un moment en què pràcticament va abandonar l'escriptura i fins i tot va ser víctima d'una follia que va fer que passés els últims anys de la seva vida en una residència psiquiàtrica. Tot això m'ho va explicar recentment Ariel Schwitzer, que va ser a Barcelona per presentar a la Filmoteca Lo Tafhideonu, títol en hebreu d'una pel·lícula que també en té un d'equivalent a Els il·legals.

Fascinat per l'aventura sionista i indignat perquè els britànics refusaven acollir els supervivents de la Xoà, Levin va dirigir-la entre el 1947 i el 1948 amb mitjans escassos i la participació de jueus que vagaven per Europa com a il·legals i que, sense poder retornar a les seves cases perquè havien estat destruïdes durant la guerra o ocupades pels seus veïns, van ser menats a Palestina, encara dominada per Gran Bretanya, per construir-hi l'estat d'Israel. La presentació també va fer-la Rhode Henelde Abecasis, escriptora i traductora al castellà de la literatura jiddisch que, de petita, va travessar Europa com a il·legal.

Els il·legals té un caràcter documental: segueix un grup de jueus que creuen fronteres clandestinament i travessen els Alps per embarcar-se a Itàlia cap q un destí al qual en principi no arriben perquè el vaixell –anomenat Thofidenau, que vol dir “no ens fareu por”– va ser localitzat i identificat per la marina anglesa, que va reenviar-lo cap a Xipre; però Levin va introduir-hi la ficció en explicar la història d'una jove parella (Sarah i Mika) que decideixen fugir cap a Palestina després de tornar a la Varsòvia natal en què havien descobert la destrucció de la seva casa. Damunt d'un turó, Mika i Sarah observen la ciutat en runes mentre la càmera fa una panoràmica de 360 graus: és possible pensar en com Rossellini va mostrar l'Europa en runes en el seu cinema posterior a la Segona Guerra Mundial.

Ariel Schwitzer va explicar que Levin va inserir aquesta parella fictícia per estructurar i donar continuïtat al relat, susceptible de dispersar-se seguint l'aventura incerta dels jueus il·legals, i aconseguir una identificació dels espectadors amb els protagonistes. Sigui com sigui, la pel·lícula és un document valuosíssim (amb les imatges del pas nocturn pels Alps nevats i, esplèndides, de la travessia en vaixell) que ha restat pràcticament 60 anys oblidat després d'haver estat estrenat a finals dels anys quaranta en diversos llocs, com ara els EUA i França, de manera que va fer-se'n una versió francesa i una altra d'anglesa. En la seva recerca sobre el cinema israelià, Schwitzer el va “descobrir” en una malmesa còpia en francès. En va trobar una de millor anglès a Tel-Aviv. Des d'aleshores la presenta en diverses ciutats d'arreu del món. Per què aquest oblit? Schwitzer assenyala que el nou Estat d'Israel no volia parlar dels jueus de la diàspora, dels camps de concentració, del passat dolorós. Acabada la projecció del film, però, un jueu francès, que primer va parlar en jiddisch, va comentar que el film també formava part de la propaganda sionista i que molts jueus europeus no tenien la intenció d'anar a Palestina. També és cert que no els van voler enlloc, de manera que van haver de fugir cap el nou Israel, que, segons el jueu antisionista, els va acollir matant la seva cultura, menyspreant la seva llengua, xafant el judaisme, oblidant (fins al procés Eichmann) el seu sofriment als camps nazis.