El rostre de Rajoy

Tenint molts la sensació que estem envoltats de lladres i que ens roben a cada moment, de manera que no cal que ho expliqui –i en el cas que ho fes ompliria unes quantes columnes com aquesta–, apareix Mariano Rajoy amb un rostre seriós/emprenyat i afirma que no s'ha embutxacat cap sobre d'amagat vantant-se de la seva honestedat i del seu despreniment econòmic. Per què ens l'hem de creure si, de tant de lladres com hi ha, fins i tot no estem segurs del fet que no ho siguem nosaltres mateixos? Tanta és la podridura que sembla impossible que no ens esquitxi. Però, per molt contundent que fos Rajoy agomboiat per la claca major del PP, per què ens l'hem de creure quan no va aportar ni una sola prova que desmentís els suposats comptes subterranis del traïdor Bárcenas publicats al diari El País? Que són apòcrifs, i així, doncs, són documents falsos? Que tot plegat correspon a una conspiració? De qui? Què ens importa que Rajoy faci públiques les seves declaracions de renda si els diners circulaven negres per les clavegueres del finançament del PP?

Per què hem de fer un acte de fe a Rajoy pel seu rostre seriós/emprenyat? És el mateix que va exhibir quan defensava l'honestedat de Francisco Camps, de Jaume Matas, del mateix Bárcenas. La inconsistència de la seva defensa també té a veure amb la posada en escena de la seva declaració solemne d'honestedat del president del govern espanyol. La forma, de fet, sempre és el fons. A qui mirava Rajoy? A les càmeres i, per tant, als espectadors, és a dir, els ciutadans? Potser mirava en aquesta direcció, però no ens mirava. Davant seu, no tenia ningú. Ni els periodistes, que estaven tancats en una altra sala i havien de seguir el discurs a través d'unes pantalles. Quina credibilitat té i quina transparència algú que fa discursos sense admetre preguntes? Què espera? Fa molt de temps que hem perdut la fe.