Opinió

Nacionalismes, nacions

Les nacions són l'hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d'habitar el món i això és inescapable

Ja fa molts i molts anys que per l'ample món cir­cula tot un ample cor­rent de dis­cur­sos, lli­bres i papers que coin­ci­dei­xen a lamen­tar la mal­dat intrínseca de qual­se­vol forma de “naci­o­na­lisme” (defi­nit sem­pre nega­ti­va­ment, és clar), cosa que implica una curi­osa posició men­tal con­dem­natòria sobre el fet naci­o­nal mateix, com si fóra una mena de xarampió de la huma­ni­tat, una desgràcia històrica, una plaga, i en tot cas un arca­isme a extin­gir. Estra­nya ide­o­lo­gia que pretén pas­sar sovint per pro­gres­sista o libe­ral, men­tre ignora que ja fa molt de temps que les soci­e­tats huma­nes (pri­mer a Europa, després a la resta del món) orga­nit­zen el progrés i la lli­ber­tat dins d'uns espais que ano­me­nen naci­ons, i que qui no dis­posa d'aquest espai, o no de manera sufi­ci­ent i satis­factòria, difícil­ment pot tro­bar-se còmode entre tants altres que sí que en dis­po­sen ple­na­ment. Perquè afir­mar que la “vida en nació” és la forma i el marc que defi­neix la vida moderna en soci­e­tat no és cap “naci­o­na­lisme” de peri­llosa espècie doc­tri­nal, no és una posició ideològica: és una cons­ta­tació. Pen­sar, per tant, que el “tema de la nació” és cosa superada i arcaica, sense interès pràctic ni teòric, o que és font de tots els mals, equi­val sim­ple­ment a nave­gar pel món de les idees volàtils i sense pes. O pen­sar --pen­sar poc, en rea­li­tat-- amb una molt interes­sada mala fe, per molt que es dis­fresse de libe­ra­lisme cons­ti­tu­ci­o­nal.

Igno­rar o menys­prear deter­mi­nats aspec­tes i dimen­si­ons de la rea­li­tat, quan aquesta rea­li­tat no encaixa en uns models con­cep­tu­als pre­vis, és un vell hàbit men­tal que ja ve de Plató, passa per Marx i arriba igual­ment als sociòlegs de l'escola de Frank­furt i als eco­no­mis­tes de l'escola de Chi­cago. És interes­sant, d'altra banda, que les dues grans ide­o­lo­gies dites “de la moder­ni­tat”, el soci­a­lisme més o menys mar­xista i el libe­ra­lisme més o menys democràtic, pre­ten­guen ser ide­o­lo­gies de la raci­o­na­li­tat econòmica, o més encara: ide­o­lo­gies per a les quals tot és reduc­ti­ble al model eco­no­mi­cista, siga el mer­cat o siga la pla­ni­fi­cació. Apli­cant el mateix mètode i model, l'eco­no­mia –la pro­ducció, el capi­tal i els mer­cats a escala con­ti­nen­tal o pla­netària– ense­nya­ria que les naci­ons no “tenen sen­tit” ni espai en el futur, i sobre­tot, ai, les peti­tes naci­ons. Ni hi tro­ba­ran lloc cul­tu­ral o polític, tam­poc, pels efec­tes d'aquesta eco­no­mia glo­bal, que són la uni­fi­cació pla­netària del con­sum i dels com­por­ta­ments (tots bevem Coca-Cola i ballem rock o el que cor­res­ponga), i per la uni­fi­cació dels cen­tres de poder, siguen les empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals, la Unió Euro­pea o l'FMI.

I doncs, no és això: les naci­ons no són cons­truc­ci­ons folklòriques par­ti­cu­lars que es puguen des­mun­tar i subs­ti­tuir amb un folk­lore uni­ver­sal, ni con­junts d'obra­dors d'arte­sa­nia que seran anul·lats per Micro­soft o Gene­ral Motors, ni sim­ples estruc­tu­res de poder local que s'esva­ei­xen davant de Wall Street o dels euròcra­tes de Brus­sel·les. Són una altra cosa: són l'hàbitat propi de les soci­e­tats moder­nes dins un hàbitat uni­ver­sal com­par­tit, o més exac­ta­ment la forma moderna d'habi­tar el món, i això és ines­ca­pa­ble. Almenys, fins que no s'invente una altra forma d'“estar en el món”, subs­ti­tutòria d'aquesta i igual­ment uni­ver­sal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l'apa­rició d'àmbits d'iden­ti­tat equi­va­lents i subs­ti­tuts dels que ara són per­ce­buts com a naci­o­nals: com­ple­men­ta­ris sí, però subs­ti­tuts i equi­va­lents, no. Una altra cosa és que tots ens tro­bem, o no ens tro­bem, còmodes, repo­sats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nos­tre mapa, fron­tera i estat siguen un espai esta­ble o ines­ta­ble, fet o a mig fer, tran­quil o con­flic­tiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un pro­blema menys–, però pot­ser a nosal­tres no ens ha tocat aquesta feli­ci­tat. Ens queda el deure, o la passió, de con­ti­nuar bus­cant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pre­tensió, hem d'assu­mir el qua­li­fi­ca­tiu de “naci­o­na­lis­tes” –com un retret que ens asso­cia a gent de la pit­jor espècie–, ens hi resig­na­rem prac­ti­cant alter­na­ti­va­ment el com­pren­si­ble vici de la indig­nació i la uni­ver­sal vir­tut de la paciència.

Si hom repassa una mica la història de les idees, cons­tata que per als libe­rals angle­sos o fran­ce­sos de la pri­mera mei­tat del segle XIX, els impe­ris, o els grans estats expan­sius (i colo­ni­a­lis­tes), sem­bla­ven una con­dició gai­rebé natu­ral, i en tot cas no la ima­gi­na­ven rever­si­ble a curt ter­mini. La lli­ber­tat –la dels pobles, per exem­ple, com la de les clas­ses sub­al­ter­nes– era un magnífic prin­cipi uni­ver­sal: a con­dició de no inten­tar posar-lo en pràctica. En efecte, qui va fer força per apli­car un prin­cipi tan libe­ral com el de les naci­o­na­li­tats no va ser un home d'estat euro­peu sinó el pre­si­dent Wil­son; i només després que els impe­ris inte­ri­ors d'Europa (almenys els que eren reco­ne­guts com a tals) ja havien reben­tat per totes les cos­tu­res com a resul­tat de la Gran Guerra i de les ten­si­ons acu­mu­la­des. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena del 1815 als trac­tats de Ver­sa­lles del 1919–, s'havia obert camí el prin­cipi que els pobles, com a tals pobles, eren sub­jec­tes de drets. No els prínceps sobi­rans, com cent anys abans, sinó els pobles.

Passà la II Guerra Mun­dial, i el dret a la inde­pendència, és a dir a “sepa­rar-se”, esde­vingué tan impa­ra­ble i tan uni­ver­sal, que al llarg de la segona mei­tat del segle XX han estat reco­ne­guts uns 150 estats nous. I aquesta és la història con­tem­porània. No estic segur del tot, ara mateix, de si la “rei­vin­di­cació sepa­ra­tista” de Cata­lu­nya tindrà l'èxit que uns desit­gem i espe­rem i uns altres miren amb hor­ror. Sé que, per part dels que s'hi opo­sen, la virulència, la ignorància, l'insult i el menys­preu domi­nen, i de llarg, sobre la con­sistència dels rao­na­ments. Com en aques­tes rat­lles exem­plars, obra d'un cone­gut escrip­tor, en un cone­gut diari de Madrid: “Nunca una rei­vin­di­cación sepa­ra­tista resultó más gro­tesca y tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota sínto­mas de neu­ro­sis sui­cida o deli­rio ins­ti­tu­ci­o­nal o cere­bral.” Deu ser que el món sen­cer (“todo caso de este tipo”) ja porta un segle llarg d'ali­e­nació deli­rant, de cer­vells alte­rats i suïcides, i que la bona salut men­tal era la del Congrés de Viena i els impe­ris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.