Dimitir o no dimitir?

Sense perdre mai de vista la presumpció d'innocència, la gestió política ha de ser neta i clara. No pot generar cap dubte a la ciutadania. I ara les aigües baixen tèrboles. Molt tèrboles. Ens plouen els casos de corrupció, d'espionatge i qui sap què queda per arribar. Dubtem de tot i de tothom. Dels de casa i dels de fora. De les intencions i dels motius. Dilemes, molts dilemes. I, entre ells, un que genera debat. Un imputat, ha de dimitir? Aferrar-se al càrrec és sinònim d'innocència o bé tenir molta barra? La renúncia és reconèixer els fets delictius o un acte de coherència per no involucrar la institució? Doncs ni una cosa ni l'altra. Dimitir hauria de ser una pràctica democràtica habitual. Apartar-se temporalment de les responsabilitats de govern mentre la justícia aclareix el cas no hauria de generar tants dubtes ni tantes interpretacions. Caldria que fos gairebé automàtic, pel bé de la gestió política i de les persones que l'exerceixen. I en una societat normal i plenament democràtica també hi hauria d'haver una justícia efectiva, que dirimís amb rapidesa entre la innocència i la culpabilitat d'un imputat. Per no perllongar els dubtes, per no generar tants dilemes, per ser justos. Perquè qui la fa, l'ha de pagar. I qui no, ha de quedar lliure de qualsevol dubte.