Tant li fot el color
Per Espanya, el nacionalisme català no és una realitat, sinó un problema, perquè per molt i molt clar que se'ls expliqui els espanyols no volen entendre la voluntat d'independència dels catalans
Fa una dotzena d'anys, Espanya era governada per aquell personatge que per la complexió, el bigoti i el pensament tenia una forta retirada al dictador Adolf Hitler. Era un home que representava, com ara Rajoy, la pervivència de l'endèmic franquisme. La seva animadversió a Catalunya era i és palesa.
Un capitost de l'oposició, l'anterior president Felipe González, li va proposar de manera pública, almenys un parell de vegades, que es posessin d'acord per arremetre plegats contra el nacionalisme dels catalans, dels gallecs i dels bascos. Personalment, no em va sobtar, gràcies a la noció de la naturalesa de la major part del poble espanyol que vaig rebre del meu pare. Però em vaig trobar molta gent sorpresa pel plantejament de González.
No gaire temps després, un any abans de l'atemptat d'Atocha, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar a la Universitat de Guadalajara una conferència sobre la realitat espanyola de Rodríguez Zapatero, quan no semblava ni remotament que pogués prendre el lloc d'Aznar. És clar que em cridà l'atenció que parlés dels “nacionalismes” de l'Estat espanyol com un problema i no com una realitat que no s'hauria de perdre de vista! Al sopar al qual vaig ser convidat després pel rector de la meva Casa d'Estudis, que m'havia fet l'honor de fer-me seure a la mateixa taula d'ell i del conferenciant, hi vaig tenir una petita confrontació –amb molt bones maneres, això sí– sobre el que havia dit. Quan li vaig insistir que era inalienable el dret dels països a la independència, si la volien, i quan ell em va dir que no era pas veritat, li vaig preguntar si considerava que Mèxic no havia exercit cap dret moral en separar-se d'Espanya. Em va respondre somrient que jo estava jugant brut i va canviar hàbilment de tema. No cal dir que no me'l vaig creure quan temps després va dir que respectaria la voluntat dels catalans.
Això m'ha vingut a la memòria per l'oposició del Partit Socialista de Catalunya a la gran inèrcia independentista i el dret a decidir que reclamen la majoria dels catalans. Això sí que m'ha sobtat!
Si bé no m'agradava aquell generalitzat catalanisme pedagògic que procurava convèncer els espanyols dels drets que tenien els catalans a la singularitat, el perquè en el fons, malgrat considerar-ho un camí equivocat, tenia un fonament catalanista.
Fou el cas que, gradualment i de vegades de manera accelerada, els catalans s'anaren adonant que “no hi havia res a fer”. Per molt i molt clar que se'ls expliqui no ho entendran mai, simplement i senzillament perquè no ho volen entendre. O encara pitjor: no convé que ho entengui la gent en un grup secularment hegemònic que encara domina la mentalitat de gairebé tots els caires d'espanyols.
Però que en aquests moments en què les coses s'han aclarit tant, penso que molts membres del Partit Socialista de Catalunya no són ni socialistes ni de Catalunya. El socialisme implica respecte per la majoria i pel seu dret d'autodeterminació. Pel que fa a Catalunya, recordo aquell general mexicà que, quan va començar la guerra contra la invasió francesa a favor dels conservadors, es va presentar al cap dels liberals, amb tot i la seva cavalleria, i li va dir: tinc pàtria abans que partit.
