Fills contaminants

“Qui té més de dos fills hauria de ser vist com un perill.” Aquesta frase la va publicar l'entomòleg nord-americà Paul R. Ehrlich, un dels ideòlegs principals del Moviment Extincionista. Aquest corrent d'opinió s'assenta en el convenciment que és necessari que la humanitat desaparegui, ja que aquesta és la millor alternativa si pretenem resoldre els problemes ecològics i de sobrepoblació.

Diu el lloc web de la Voluntary Human Extinction Movement: “La lenta desaparició de la raça humana a través del cessament voluntari de la procreació permetrà a la biosfera terrestre recuperar la salut. La manca d'espai vital i l'escassesa de recursos s'alleugeriran a mesura que anem reduint la nostra densitat.” La idea és clara: hi ha un càncer a la Terra que s'ha de tallar d'arrel perquè s'ha estès més del compte. La humanitat és un perill i ha de deixar de procrear i d'estendre's, tot perquè així la biosfera recuperarà la salut.

Ens pot semblar una idea extremada –la liquidació del llinatge no per a crear una raça superior (com en el nazisme), sinó per a salvar la naturalesa i els bells animals: la biosfera–, una posició excessivament radical que potser voldria moderar Paul R. Ehrlich limitant-nos a tan sols dos fills (tot i que 1,46 fills per dona són les xifres actuals a Catalunya). A França, un diputat verd pretenia multar les parelles amb un tercer fill; argumentava que un nadó té un impacte energètic igual a 620 viatges en avió, d'anada i tornada, de París a Nova York… Aquest afany purità està massa en sintonia amb d'altres ideologies de l'odi que han anat proliferant durant tot el passat segle XX. Necessitem una imatge del Mal clara i definida, un adversari creïble contra el qual lluitar per a sentir-nos del costat dels àngels. Aquest adversari pot tenir moltes cares: el comunisme judeomaçònic, l'islam, o el capitalisme depredador, el qual estaria tan estès que ja s'hauria arribat a confondre amb cadascú de nosaltres.

Aturar la humanitat de la dèria de reproduir-se, deixar de llençar nens al món en benefici dels arbres i de les balenes: començar a veure en un mateix, en l'estil de vida consumista, l'arrel de tota forma d'explotació. L'enemic és interior, ens diuen, està dins cadascú de nosaltres, la nostra consciència no és res més que l'agent que ens empeny sense adonar-nos a l'apocalipsi. Basta ja de dominar el planeta, d'inventar prodigis, d'explotar les espècies: el que ens prescriuen és calma, fer les paus amb els elements, una forma de vida quieta i contemplativa que deixi fins i tot de desitjar la seva reproducció… Sorprendrà ningú que l'ideòleg Paul R. Ehrlich rebés de la Generalitat el premi Ramon Margalef d'ecologia, l'any 2009, guardó dotat amb 100.000 euros? I per què són els hereus d'alguns dels grans totalitarismes del segle XX els que més se senten temptats a seguir aquestes doctrines? El progressisme més conscienciat, pot acabar demanant aquest retrocés cap a la vida bacteriana? Revolucionaris antany, ara s'han fet retrovolucionaris, apòstols d'un retorn als boscos encantats.

Les ganes de jutjar tota la nostra vida col·lectiva troben en l'ecologisme radical una ideologia ben travada, que recicla –i mai millor dit– tots els tòpics anticapitalistes, antioccidentals i altermundistes per a construir una actitud que s'acaba assemblant a la dels primers cristians. Per què ja no acceptem que un líder religiós en dirigeixi la vida, però sí algú que ens prescriu un nou retorn a la pobresa, a la humilitat sense ambicions, o a la desaparició? Fet i fet és el mateix: l'afany de puresa assentat en la mala consciència. El pecat original va ofendre Déu; una deïtat que presentem ara en forma de planeta a redimir. El planeta Terra i la seva biosfera són els nous subjectes polítics: els destinataris dels afanys activistes d'un ecologisme tan incansable que, a Suïssa, va acabar demanant l'any 2009 la desaparició de l'exèrcit, ja que considera que l'enemic que ara cal abatre és el canvi climàtic. “O el capitalisme mor, o la Mare Terra traspassa”, ha deixat dit Evo Morales, president de Bolívia.

Però les ironies de la història no tenen final. Els militants per l'extinció de l'home s'haurien de voler adonar que és precisament en les societats consumistes on la natalitat és més baixa, tant que ja preocupa el futur dels seus sistemes de pensions. Si hom vol fer baixar la natalitat d'un país, que en modernitzi l'economia; quan passem d'una societat rural i tradicional a una altra de cosmopolita i urbana i basada en el coneixement i el consum és quan la inversió econòmica per fill puja fins a nivells gairebé inassolibles.

La formació necessària per a trobar feina i emancipar-se econòmicament dura fins gairebé la tercera dècada de vida: com no ha de començar a decaure el número de nouvinguts en els nostres països desenvolupats? Tenir un fill és car, i per portar-lo al món les dones han de tenir una edat cada dia més incompatible amb una mínima seguretat econòmica. A més, com més avançada és una societat més es preocupa pels seus infants, cosa que també posa entrebancs a les famílies nombroses, tan comunes en l'època dels nostres avantpassats. Els enemics del model consumista o “depredador” haurien de reconèixer que és precisament aquest model el que realitza els seus somnis. Un retorn a la naturalesa i a la vida rural implicaria un altre cop les famílies multitudinàries, sostingudes per unes dones que tampoc no tenien gaires llibertats. La idea que en el passat els homes vivien més harmonitzats en la naturalesa no és res més que una altra mentida ideològica.