Opinió

Per la Catalunya gran

Compte amb trencar-nos i amb acusar massa

La set­mana pas­sada el líder d'Unió i por­ta­veu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, par­lava a Madrid sobre el diàleg i sobre el con­cepte de l'“Espa­nya gran”. Ho va fer en el mateix fòrum, el Nueva Eco­nomía, on el pre­si­dent Mas va dei­xar clar el setem­bre que havia can­viat per sem­pre el llen­guatge entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Allí on Mas va sen­ten­ciar que Cata­lu­nya començava un camí cap a l'estat propi, Duran va recep­tar vies d'entesa i recon­ducció de les distàncies. Crec que és un error creure i dir que són dues línies dis­cur­si­ves incom­pa­ti­bles: és tant com dir que Cambó, Prat de la Riba i Macià tre­ba­lla­ven amb objec­tius opo­sats.

La divisió del tre­ball ha de ser un mètode que ara hem d'assu­mir com una vir­tut. Queda clar que l'aposta per una “Espa­nya gran”, que va des del gene­ral Prim fins al pre­si­dent Pujol, és una aposta fallida i invi­a­ble. Que no hi haurà plu­ri­na­ci­o­na­li­tat, ni fede­ra­lisme, ni reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que encaixi la nació cata­lana en un pro­jecte tan anti­ca­ta­la­nista com és l'espa­nyol: l'objec­tiu és impos­si­ble, i així s'ha demos­trat. Ara bé: que Cata­lu­nya i Espa­nya siguin rea­li­tats naci­o­nals antagòniques i incom­pa­ti­bles, com crec que és evi­dent des de fa com a mínim un segle, no sig­ni­fica que no puguin dia­lo­gar i con­viure i arri­bar a acords en diver­sos aspec­tes. Espa­nya haurà d'enten­dre que, per la via de tan­car del tot l'aixeta al desen­vo­lu­pa­ment econòmic i social de Cata­lu­nya, només accen­tua les ànsies sobi­ra­nis­tes i fa més pro­fund l'abisme. I els cata­la­nis­tes també hau­ran (hau­rem) d'enten­dre que, per la vida del “nosal­tres sols” i del sim­ple desig, no s'acon­se­guei­xen ni els objec­tius ambi­ci­o­sos ni la super­vivència diària. Que serem inde­pen­dents? Segu­ra­ment sí. Però ser inde­pen­dents implica un com­ple­ment directe, una enti­tat de la qual esde­vens inde­pen­dent: i amb aquesta enti­tat cal dia­lo­gar, abans i després del tren­ca­ment. No podem fer com si no existís, com no ho fa Escòcia envers el Regne Unit.

Però més enllà del fons, hi ha un defecte secu­lar en el qual no podem tor­nar a caure: les acu­sa­ci­ons de traïdoria i les escis­si­ons. ERC, CDC i UDC han d'unir-se en una sola for­mació? No, no demano tant, ni de bon tros: sim­ple­ment em con­formo que en aquest moment històric ens guar­dem els con­cep­tes de traïdoria a la but­xaca i sumem tot­hom qui sigui suma­ble en la defensa del dret a deci­dir. És fona­men­tal que la tran­sició naci­o­nal no sigui cosa d'un sol home ni d'un sol par­tit, que no sigui només un “expe­ri­ment naci­o­na­lista”, que es tracti d'un exer­cici democràtic ciu­tadà. En això sem­bla que hi està d'acord Duran i Lleida, i que també hi està d'acord últi­ma­ment el PSC: en aquest moment històric, doncs, compte amb tren­car-nos i amb acu­sar massa. Pos­si­ble­ment alguns dels esmen­tats vota­ran que “no” en una even­tual con­sulta, i faran cam­pa­nya en aquest sen­tit, però de moment empe­nye­ran (segons diuen) a favor que la con­sulta es pro­du­eixi. Con­ce­dim-los-hi, sense escep­ti­cis­mes. Fem un movi­ment de país per l'exer­cici democràtic de l'auto­de­ter­mi­nació, no un mar­catge de bons i dolents.

Quan arribi el moment de votar el gran tema, ja podrem jut­jar amb qui estem més d'acord i amb qui menys. Però una tran­sició, com va ser la tran­sició democràtica espa­nyola, no es fa a la mida d'un de sol: és de tot el país, molt majo­ritària­ment, per can­viar tot un para­digma. Segu­ra­ment Mas i Duran no vota­rien el mateix en una con­sulta: però tots dos cre­uen que cal que se cele­bri. Mà estesa, doncs, i mà estesa al PSC. Molts cre­iem que el naci­o­na­lisme català no ha de con­ti­nuar cre­ient en cap “Espa­nya gran” que no vindrà, però sí que podem creure en una “Cata­lu­nya gran” que no es deixi divi­dir. Que no entri en des­qua­li­fi­ca­ci­ons inter­nes inne­cessàries, que sumi i que no resti. Recor­dem l'adver­ti­ment d' Aznar: abans es divi­dirà Cata­lu­nya que Espa­nya. Per tant, no li donem aquest gust. Siguem impla­ca­bles amb els que en aquest moment rebut­gen els mati­sos del cata­la­nisme. Tota gene­ro­si­tat i tot diàleg han de ser ben­vin­guts. Ja ens tro­ba­rem democràtica­ment sepa­rats per les espe­ra­des urnes. I per cert: gua­nya­rem els del sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.