Opinió

la CRÒNICA

S'entén perfectament

Diu l'estudi de Càritas que l'esquerda entre les ren­des més altes i les més bai­xes s'ha incre­men­tat un 30% des del 2006, que amb dades com aquesta més que de desi­gual­tat ja s'ha de par­lar de frac­tura social, que un 41% de les famílies amb tres fills viuen per sota del llin­dar de la pobresa, que un 16% estan sumits en la misèria i que a tot l'Estat el nom­bre de llars sense ingres­sos ha pas­sat de 300.000 l'any 2007 a 650.000 en l'actu­a­li­tat.

En aquest període, men­tres­tant, el PIB, la riquesa del país, és a dir, tot allò que pro­du­eix, s'ha incre­men­tat quasi un 17% i els rics, avui, gua­nyen set vega­des més que el pobres. Ja ho veuen: tot són notícies excel·lents. De fet, no són xifres atribuïbles a les tendències recents, coses de l'última col·lecció tar­dor-hivern, ni tam­poc exclu­si­ves d'aques­tes coor­de­na­des on ja fa molts anys que es con­cen­tren les desgràcies; és molt més pro­fund, molt més extens, molt més greu. És un estil que fa anys que s'està impo­sant a mig món, una moda feta de ves­tits jus­tets i aus­ters per a la majo­ria i de bar­rets de copa alta per a una petitíssima mino­ria, que els que ges­ti­o­nen el model econòmic tri­om­fant pre­te­nen impo­sar arreu. A la gran i pode­rosa Ale­ma­nya de Frau Merkel, lle­geixo que des de 1990 fins a l'actu­a­li­tat els sala­ris reals s'han reduït un 0,9% i els bene­fi­cis de les empre­ses han aug­men­tat un 36%. Que els impos­tos amb els quals es gra­ven deli­ca­da­ment les grans for­tu­nes s'han reduït un 36% i els que s'adre­cen a les clas­ses mit­ja­nes han aug­men­tat un 13%. A Ale­ma­nya i a la major part d'Europa, un 1% pri­vi­le­giat con­cen­tra el 23% de la riquesa, el 10% més pròsper es queda amb el 60% i la mei­tat de la població ha d'anar pas­sant amb el 2%. Visca el sis­tema! No sé si ho recor­den però aquesta crisi, que era finan­cera, amb un abra­ca­da­bra es va con­ver­tir en crisi del deute, i els exces­sos del capi­ta­lisme i les ine­ficiències del mer­cat han deri­vat en la pèrdua de drets, sala­ris i, quan n'hi havia, estat social.

L' his­to­ri­a­dor Josep Fon­tana, en el seu dar­rer lli­bre, situa l'inici d'aquest procés ja als anys setanta, en uns moments en què aquest país des­per­tava a tan­tes coses que difícil­ment podíem ado­nar-nos que el món havia ini­ciat una regressió. Ens sem­blava, afirma, que la història era el relat d'un progrés con­tinu i ara ens hem ado­nat que això no és cert, que els pro­gres­sos o els retro­ces­sos estan vin­cu­lats a la capa­ci­tat que es té per impul­sar-los i defen­sar-los. Ells manen perquè tu obe­ei­xes, va dir fa uns anys Albert Camus, i ara es veu que ens hem con­ver­tit en una soci­e­tat molt dòcil. Aquest model, avui, no té altre ene­mic que ell mateix i els seus pro­pis exces­sos i les revol­tes soci­als que l'aug­ment de la des­es­pe­rança, la indig­nació i la frus­tració poden des­en­ca­de­nar. Fon­tana parla de crisi social, més que de crisi econòmica, quan des­criu la claríssima inflexió que ha expe­ri­men­tat la història. Les dades de Càritas en són una prova. Des d'una certa distància, des de la pers­pec­tiva d'his­to­ri­a­dor atent i sen­si­ble, tot s'entén per­fec­ta­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.