Opinió

Alemanya no pot errar

Si la política econòmica de Merkel és equivocada, es pot esmenar. El que no tindria remei és que Alemanya volgués de nou dominar Europa encara que només fos per la seva potència econòmica.

Un sen­ti­ment que batega sobre mili­ons d'euro­peus arros­se­gats per les con­seqüències de la crisi és la pèrdua gra­dual de la il·lusió, l'ama­bi­li­tat i la innocència. Sem­bla que hagi des­a­pa­re­gut la com­prensió, la sim­pa­tia, la gene­ro­si­tat i l'humor. Ja no hi han direc­ti­ves sinó ordres. Els alts fun­ci­o­na­ris de la troica ja no t'aju­den sinó que et con­tro­len, t'exi­gei­xen, t'ofe­guen si cal. Són els homes de negre que van i vénen amb una petita maleta per pas­sar-se tres o qua­tre dies regi­rant les inti­mi­tats econòmiques d'un estat sos­pitós. Les ires van direc­ta­ment con­tra Ale­ma­nya, i molt específica­ment con­tra la can­ce­llera Merkel, que ha tren­cat l'equi­li­bri del poder a Europa impo­sant una política que tot­hom acata però que no és del tot com­par­tida pels països meri­di­o­nals que patei­xen seve­ra­ment les con­seqüències de les mesu­res d'aus­te­ri­tat i de reta­lla­des. S'ha de veure si aquesta seve­ri­tat d'arrel germànica donarà resul­tats. El pre­si­dent Rajoy creu que sí. El francès Hollande es mou en l'ambigüitat del que té una força man­lle­vada i no s'atre­veix a plan­tar cara a la impres­cin­di­ble ali­ada de Berlín. A banda que els resul­tats d'aquesta teràpia extrema siguin incerts, ens cal desit­jar molta sort a la política impul­sada per Ale­ma­nya. En temps de les guer­res napoleòniques el poeta Goethe deia que els ale­manys fan totes les coses difícils, tant per ells com per tots els altres.

Cal remar­car que el paper d'Ale­ma­nya en la recons­trucció euro­pea ha estat cru­cial. Des d'Ade­na­uer fins a Hel­mut Kohl, pas­sant per Erhard, Brandt, Sch­midt i Schröder, Ale­ma­nya ha vis­cut d'aque­lla filo­so­fia política que el vell alcalde de Bonn, Kon­rad Ade­na­uer, va implan­tar sota la pro­tecció mili­tar dels Estats Units i amb la com­pli­ci­tat cons­tant de França. Sen­tia una gran atracció per França perquè estava domi­nat pel sen­ti­ment renà i la tra­dició carolíngia i perquè cal­cu­lava sòbri­a­ment que a Europa occi­den­tal només podia anar bé tot allò que por­ta­ven espat­lles de fran­ce­sos i ale­manys.

Itàlia i Ale­ma­nya, els dos grans estats euro­peus que que­den con­so­li­dats l'any 1870, després de la guerra fran­co­prus­si­ana i coin­ci­dint amb el movi­ment romàntic que s'escam­pava arreu d'Europa, no han tin­gut una història tran­quil·la. Espe­ci­al­ment Ale­ma­nya, que entrà al segle XX enva­len­tida per les tres guer­res gua­nya­des per Bis­marck i per la uni­fi­cació de més de vint estats ale­manys al vol­tant de Berlín i Prússia. El segle pas­sat, va escriure Kis­sin­ger quan tenia al cap com tram­pe­jar la guerra freda, els Estats Units han par­ti­ci­pat en dues guer­res mun­di­als per impe­dir que Ale­ma­nya con­quistés tot Europa. A con­ti­nu­ació des­plegà tota la seva potència mili­tar a Europa durant qua­ranta anys per impe­dir que Europa fos domi­nada per Rússia.

Tot començà a Ale­ma­nya. I els diri­gents ale­manys dels últims cin­quanta anys han sabut pon­de­rar amb prudència i intel·ligència política el seu pas­sat més tenebrós. Jorge Semprún, que va conèixer per­so­nal­ment el drama dels camps d'exter­mini nazi, deixà escrit: “El meu propòsit con­sis­teix a afir­mar que les matei­xes experiències polítiques que fan que la història d'Ale­ma­nya sigui una història tràgica, també poden per­me­tre situar-la en l'avant­guarda d'una expansió democràtica i uni­ver­sa­lista de la idea d'Europa.”

Tho­mas Mann, el gran escrip­tor que acon­seguí fugir de les arpes hit­le­ri­a­nes i que radi­ava mis­sat­ges a través de la BBC des d'Amèrica, deia que “el que ha fet actuar els ale­manys ha estat sem­pre una espècie d'una forta manca de madu­resa”. Ho sabien. Mai sense Europa, però res sense França, deia Hel­mut Sch­midt, que entre­gava tot el pro­ta­go­nisme polític a Valery Gis­card d'Estaign que­dant-se ell en segon pla perquè sabia que Ale­ma­nya encara no havia pur­gat política­ment les con­seqüències tene­bro­ses del fatídics tretze anys de nazisme. Els Estats Units eren els ali­ats més impor­tants però França era l'ali­ada més pro­pera.

El can­ce­ller Kohl haurà de ser reco­ne­gut per mol­tes coses. Perquè va pro­pi­ciar la uni­tat ale­ma­nya i perquè va donar llum verd a l'euro. Les dues juga­des tenien uns ris­cos molt con­si­de­ra­bles. El pri­mer era que Ale­ma­nya es podia arri­bar a pen­sar que si era la potència més forta d'Europa podria tenir la temp­tació d'exer­ci­tar la seva hege­mo­nia. El segon fou la pre­ci­pi­tació a posar en marxa la moneda única per la zona euro que avui està pas­sant per difi­cul­tats enor­mes. El febrer de 1996, Kohl pro­nuncià un dis­curs de referència a la Uni­ver­si­tat de Lovaina en què expres­sava la seva con­vicció que Ale­ma­nya no podia domi­nar i ger­ma­nit­zar Europa sinó que s'havia de man­te­nir pri­o­ritària­ment fidel a la idea d'Europa. Pel lla­vors can­ce­ller ale­many, “la política d'inte­gració euro­pea es resu­meix en rea­li­tat en una qüestió de pau o de guerra pel segle XXI”. Aquesta era també l'opinió de François Mit­ter­rand, l'amic des­a­pa­re­gut, quan declarà el 1995 davant del Par­la­ment Euro­peu que “el naci­o­na­lisme és la guerra”. Es refe­ria als naci­o­na­lis­mes dels estats, a la raó d'estat, que tants con­flic­tes ha pro­vo­cat des de la Pau de Westfàlia. En un exer­cici de gene­ro­si­tat en favor de l'ampli­ació de la Unió digué: “No em puc ima­gi­nar que la fron­tera occi­den­tal de Polònia sigui en un futur la fron­tera ori­en­tal de la Unió Euro­pea.”

El baix per­fil polític i l'alta par­ti­ci­pació en l'equi­li­bri econòmic euro­peu en els últims vint anys, ha fet d'Ale­ma­nya la peça clau per la concòrdia, el progrés i les lli­ber­tats d'una Europa final­ment uni­fi­cada sota el parai­gua d'una mateixa civi­lit­zació amb totes les sin­gu­la­ri­tats cul­tu­rals, lingüísti­ques i ètni­ques pos­si­bles. Si la política econòmica de Merkel és equi­vo­cada, es pot esme­nar. El que no tin­dria remei és que Ale­ma­nya volgués nova­ment domi­nar Europa encara que només fos per la seva potència econòmica. No pas­sarà. En tot cas, només hi ha alguns indi­cis inqui­e­tants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.