Opinió

Els opinadors

Sort que, de tant en tant, alguna sorpresa ens reconforta

Després de la inter­venció pública del pre­si­dent Mas al cap de 100 dies de man­dat, calia espe­rar unes opi­ni­ons d'anàlisi pro­funda sobre els dos eixos en què es va basar el dis­curs: la situ­ació econòmica de Cata­lu­nya i el procés cap a la con­sulta. Un desen­gany. Amb alguna excepció –poques– les inter­ven­ci­ons diver­ses han repe­tit més o menys la posició de l'endemà del pacte CIU-ERC: llançar una galleda d'aigua freda damunt els oients que esperàvem alguna cosa més que les inter­ven­ci­ons repe­ti­des i repe­ti­des, ara amb el bastó de suport que els ofe­rien les 2 hores –sí, 2 hores i escaig– de com­pa­rei­xença d'un pre­si­dent que va acos­tar-se al ciu­tadà amb un aire de sin­ce­ri­tat que no dis­si­mu­lava pas el pes fei­xuc que duu a les espat­lles.

Sense cap mena de ben­vo­lença, han trin­xat “el procés cap a la con­sulta”. Només tro­ben ets i uts a l'actu­ació d'un Artur Mas que s'ha hagut de sobre­po­sar a la dura prova del fiasco de les elec­ci­ons. Sense ser cons­ci­ents de l'acti­tud de coratge que es neces­sita per a afron­tar com a pre­si­dent una situ­ació pot­ser única des de la Segona Guerra Mun­dial del segle XX, han dei­xat anar un piló de sentències sub­jec­ti­ves que res­po­nen més a les ide­o­lo­gies de par­tit o de grup de pressió que no pas a la pro­fes­si­o­na­li­tat d'ana­lis­tes que seria d'espe­rar.

Fa dies que pel Twit­ter es rea­litza com una mena de tertúlia paral·lela a la de les pan­ta­lles. És en les diver­ses inter­ven­ci­ons de 140 caràcters on se sol gene­rar una crítica diversa i espontània. I, si bé és cert que alguns comen­ta­ris sor­gei­xen d'un moment abran­dat, la resul­tant del con­junt ofe­reix una anàlisi molt més satis­factòria que la dels opi­na­dors pro­fes­si­o­nals. La pan­ta­lla té una trampa: dar­rere la per­sona que opina s'hi veu amb lle­tres ben gros­ses el grup mediàtic al qual per­tany, de manera que mol­tes de les parau­les que diu són pas­sa­des per un tamís men­tal. Amb uns ten­ta­cles que s'este­nen cap a les diver­ses tele­vi­si­ons –o/i emis­so­res– on l'opi­na­dor té el seient, la imatge i la veu (tant és així que, en un mateix ves­pre, et pots tro­bar un “cre­a­dor d'opinió” a un canal i al cap d'una mica a un altre canal).

És un esport seden­tari de la nos­tra soci­e­tat opi­nar “con­tra”. Vull dir con­tra les acci­ons dels altres. I els altres solen ser polítics. Car­re­gar-se els polítics en massa sem­bla l'ambi­ent natu­ral del glo­bus en què resi­dei­xen els qui ens envien les seves aren­gues “com cal” quan el que espe­ra­ries és que t'envi­es­sin anàlisis. Anàlisis pro­fun­des, anàlisis sense car­tells dar­rere de lle­tres llam­pants als quals has d'aten­dre al matí a la tele A, al mig­dia a la tele B i a la tarda a la tele C, siguin públi­ques o pri­va­des.

El dis­curs del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Artur Mas, dime­cres va ser un dis­curs expo­si­tiu de la situ­ació actual. Pot­ser allò difícil d'empas­sar per a alguns es tro­bava ama­gat dins de la capsa dels trons des­ta­pada de cop pel pre­si­dent, que visu­a­litzà un pro­jecte en marxa. El pro­jecte cap a la con­sulta: un equip asses­sor, un equip de tran­sició, la hisenda pròpia. Tots aquests pro­jec­tes dins el dis­curs del pre­si­dent Mas. Un pro­jecte que una majo­ria qua­li­fi­cada de cata­lans i cata­la­nes vam votar aquest novem­bre. Un pro­jecte que duien al pro­grama CiU, ERC, ICV, CUP. Un pro­jecte que fins i tot el PSC va aca­bar accep­tant (amb vacil·laci­ons).

Una soci­e­tat que vol la con­sulta –amb una majo­ria de per­so­nes que desit­gen un estat propi– no es mereix uns “cre­a­dors” –poques “cre­a­do­res”– d'opinió que només els mar­ti­rit­zin amb opi­ni­ons de car­tell contràries als pres­supòsits d'aquesta soci­e­tat. Es mereix poder dis­po­sar de dis­cus­si­ons sense con­trol extern. Poder sen­tir alhora el dis­curs d'un pre­si­dent que encarna la pro­blemàtica del seu poble. Sen­tir-ho al cos­tat de la notícia –llançada amb bala– de la deses­ti­mació del recurs al “cas Palau”.

Sort que, de tant en tant, alguna sor­presa ens recon­forta. No diré noms, però hi ha algun jutge, alguns peri­o­dis­tes joves, pen­sa­dors lliu­res –i lliu­re­pen­sa­dors–. Per exem­ple, els monòlegs d'una cone­guda peri­o­dista. Per sort, les tertúlies de les emis­so­res –almenys les “de casa”– ofe­rei­xen una plu­ra­li­tat interes­sant. Tot i el car­tell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.