Pagar el beure

A ningú li agrada ser cornut i pagar el beure. Però ho tenim difícil, els catalans. Aquell que diu que ens estima (hi ha amors que maten) contínuament ens posa banyes i, per a més inri, ens demana que li paguem les xefles, de les quals ens deixa les restes, a vegades ben rosegades, i encara li hem d'estar sumament agraïts. I, no us ho perdeu, que menjar del que ha sobrat tampoc ens surt de franc. El que dèiem, cornuts i pagar el beure. Hi ha diversos ajuntaments, però, que ja estan farts d'abaixar-se els pantalons i s'han declarat insubmisos fiscals, de manera que paguen els impostos a l'Agència Tributària Catalana i no a l'Estat. No deixa de ser un acte simbòlic, perquè els diners acaben arribant a cals espanyols, tot i que fent unes quantes giragonses més. Continuen sent cornuts. Continuen pagant el beure. Però com a mínim exerceixen el dret a la rebequeria, cosa que no fan tots, mentre esperen que un dia molt proper cadascú es pagui el seu beure i les seves xefles.