Eterna Thatcher

No, Margaret Thatcher no s'ha mort: viu al cor de la gent que no li diu Thatcher, sinó Dama de Ferro. Viu al cor dels que troben que prohibir la llet que l'Estat anglès donava de franc als nanos a les escoles és “part dels sacrificis que s'han de fer a l'àmbit públic”. Viu al cor de la majoria de directors de diaris europeus que van lloar la seva figura en sentides editorials mentre silenciaven les múltiples manifestacions d'alegria de les víctimes de les seves polítiques. A centenars de ciutats d'Anglaterra, Escòcia i l'Argentina van brindar amb xampany i llet. Fins i tot li haurem d'agrair que el terme proletariat revifés en aquests dies de festa minera.

No, no s'ha mort la gran defensora del neoliberalisme. És viva en cada privatització ordenada, en cada moviment destinat a enriquir els mercats i nacionalitzar els deutes. Quants deixebles submisos i convençuts apliquen avui les ensenyances de la vella líder. Margaret està més viva que mai. Hi és en cada retallada que busca la impunitat de la banca i la persecució dels pobres. Sentir parlar Rajoy, Cameron o el mateix Obama, entre d'altres, no ens suggereix populisme –aquesta paraula sabem que s'ha d'aplicar només als líders sud-americans–, sinó que ens recorda la mirada pètria de la senyora, presidint cada pensament emès des del poder. Ella evocava la Unió Soviètica per fer i desfer menystenint la democràcia que la va dur al cim. Ells, els d'ara, els seus alumnes, el terrorisme islamista. Quanta vigència, Margaret...

La que va ordenar l'atac al Belgrano, que navegava fora de la zona de conflicte a les Malvines, viu al cor dels que avui diuen que a la guerra tot s'hi val. La que no va plantejar-se el diàleg amb els activistes nord-irlandesos. Margaret està viva en cada tot s'hi val. Inoblidable i referent, continuarà viva perquè ella ha posat les bases del poder que ens apodera. Som set mil milions de subjectes subjectats per la idea del món d'una dona que odiava el consens. La dona immortal. Eterna Thatcher.