Política i fonaments morals
La crisi de l'esquerra davant dels problemes del nous temps ha fet pujar a Europa els discursos de la dreta xenòfoba
En una de les cartes que el novel·lista Paul Auster li adreça al seu amic i també escriptor i premi Nobel JM Coetzee –Ara i aquí, Edicions 62– Auster recorda com, l'any 1984, va agafar un taxi a Brooklyn. El taxista era un vell soldador de les drassanes, que havia perdut la feina quan el sindicat “va quedar esclafat per la direcció”. I Auster li va dir: “Pots donar-ne les gràcies a Reagan, el president que s'ha carregat més sindicats en la història.” El taxista va respondre: “Potser sí, però el votaré igualment.” “Per quins set sous ho faràs?”, li va preguntar Auster. I la resposta del taxista va ser: “Perquè no vull veure aquest coi de comunistes controlant Sud-amèrica.” La conclusió del novel·lista és demolidora: “Van ser homes com aquest els qui van escollir Hitler el 1933.” D'anècdotes com aquesta cada persona preocupada per temes polítics en podria explicar un bon grapat. Cada votant sol pensar-se que el votant del partit contrari té el seny capgirat, que el mouen les passions més vils o bé que és estúpid, com el taxista segons Auster, que semblava tirar pedres contra la pròpia teulada premiant amb el vot el candidat que més havia lesionat els seus interessos professionals. Molt sovint la gent d'esquerres es pensa que la gent de dretes no té prou coneixements o que està encegada pels prejudicis o la ideologia, i la de dretes pensa el mateix dels seus opositors.
¿Però i si tot plegat es pogués explicar d'una altra manera, més enraonada i més comprensiva, a través d'una exposició dels fets i del que som, que aprofundís en la nostra comprensió i pogués servir per estendre ponts entre les visions del món que s'articulen tant des del progressisme com des del conservadorisme? Això és el que ha provat d'explicar Jonathan Haidt –estudiós de la psicologia política i professor de l'escola de negocis de Nova York–. Haidt ho explica en un llibre tan brillant com polèmic, que ha estat molt debatut als Estats Units, The righteous mind –La ment virtuosa–, una obra que traduïda per alguna de les nostres editorials podria acostar-nos el debat i ajudar-nos a reconciliar el nostre espectre polític.
La teoria de Haidt passa per adonar-se que entre les diverses cultures i èpoques hi ha discrepàncies entre les maneres d'entendre la moralitat. La seva Teoria dels Fonaments Morals es basa en la idea que existeixen en tota societat humana unes línies mestres sobre allò que està bé i malament, sensacions de satisfacció o fàstic immediates, activades molt abans que qualsevol pensament racional.
Els sis Fonaments Morals que enumera l'autor són: 1. Tenir cura/evitar el dany; protegir els altres del patiment. 2. Honestedat/engany: la justícia, doncs, entesa com a proporcionalitat o com a anivellament, la repugnància, per exemple, que ens motiva la corrupció política afectaria aquest fonament. 3. Llibertat/opressió, que ens mou a la rebel·lió quan ens sentim humiliats. 4. Lleialtat/ traïció, tot allò que ens compromet amb el grup, sigui aquest la nació o la família. 5. Autoritat/subversió, que ens obliga a obeir o no l'autoritat legítima (els pares, els professors, la policia). I, per últim, una sisena dimensió de Santedat/degradació, que ens mou a considerar que hi ha algunes coses sagrades, relacionades o bé amb la pròpia religió o en els ritus o símbols –la bandera– de la nostra comunitat política: ¿potser no sentim que és immoral que ens xiulin l'himne o que ataquin els monuments dels nostres fundadors de la pàtria?
Doncs bé, Haidt s'ha adonat que el que anomenaríem pensament d'esquerres es concentra bàsicament en els dos primers fonaments morals. L'estat del benestar i la seva defensa en les polítiques antiretallades van per aquí –defensar-se del dany que puguin patir els individus–, mentre també l'esquerra entén la justícia com igualtat, provant d'evitar que per exemple aquells que pateixen per algun motiu puguin quedar desprotegits, amb independència de si el patiment pot atribuir-se a la mala gestió dels propis afectats (com en el cas dels que signaren hipoteques). La dreta entén la justícia com a proporcionalitat: “reculls el que sembres.”
A més, segons Haidt, la dreta tindria avantatge: els seus discursos i programes convoquen els sis fonaments morals, mentre que l'esquerra –i en això coincideixen molts analistes– no té discurs davant la crisi d'autoritat –la confon amb l'autoritarisme–, pretén anivellar premiant sovint els que no s'ho mereixen, té prejudicis en defensa del grup –ho considera xovinista o barroer– i o no es mobilitza gens ni mica davant de les agressions a la sacralitat dels símbols. Tot allò que anomenem modernitat política es basa a alliberar l'individu: ¿però és aquesta tota la moralitat que necessitem?
Haidt, que es considerava progressista abans de fer la seva investigació, s'adona que el taxista d'Auster, doncs, no era un boig fanàtic ni un tarat: simplement li importava menys la dimensió del dany fet a la seva persona que la resta de fonaments morals que sí que esperonava el discurs de Reagan: lleialtat als principis nord-americans, fer respectar l'autoritat a fora de la pàtria, etc. L'esquerra (Obama) només pot guanyar a la dreta si s'atreveix a fer un discurs més ampli, que toqui també l'ètica de la responsabilitat i de la comunitat. Són molts els analistes que ho han detectat amb d'altres arguments: la crisi de l'esquerra davant dels problemes dels nous temps ha fet pujar a Europa els discursos de la dreta xenòfoba. Haidt ens dóna un camí per reflexionar-hi: busquem posicions a mig camí, i siguem capaços de posar-nos en la pell de qui no pensa com nosaltres.
